Pasqual Maragall continua essent garlaire. Únicament que ara, lluny de la plaça de Sant Jaume, s'ha apuntat al llenguatge victimista. Diguem-ho ras i curt: ja no és el líder que reivindicava els Països Catalans a través de pactes, més anecdòtics que seriosos, entre els presidents dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, sinó que pretén donar llustre al seu pas, més aviat descolorit, per la història. I ens diu allò que tots sabem, de manera que difícilment generarà polèmica o corrents de simpatia. El Maragall eufòric d'altre temps tenia capacitat de sorprendre'ns. El deprimit, l'actual, fa el ploricó. Ara ens explica que el seu romanç amb Zapatero va acabar com la processó de la Moixeta. Sedotto e abbandonato, podem remarcar. Res no ens sorprèn. Ja ho sabíem. O podíem intuir-ho, tot i que ell, el senyor Maragall, va fer tot el que va saber per dissimular el memorial de greuges a Catalunya i al catalanisme que anava acumulant. Tenia a les seves mans, Maragall, la possibilitat d'armar la ciutadania de valor moral, i no va voler fer-ho. N'hauria tingut prou amb una denúncia puntual de les pressions a les quals el sotmetien des de Madrid. Però, insisteixo, no va voler fer-ho. Va perdre, per tant, l'oportunitat de posar-se a l'alçada de la confiança que li havien atorgat les urnes. Mai no sabérem fins a quin punt el Maragall president era al servei del país o del partit. Però sospitàvem que tirava cap al partit. Ell mateix acaba de confirmar-nos-ho: A la Moncloa em va dir -referint-se a Zapatero- que preferia Montilla com a president. Ben segur que sí! A Catalunya comandava Zapatero. Maragall li havia servit per a fer volar coloms. Els catalans no veien, en Maragall, el secretari general d'un partit sucursalista, sinó el nét de Joan Maragall, de manera que ni el fet de deixar Carod als peus dels cavalls després de l'entrevista de Perpinyà ni l'actitud consentidora que va tenir davant els retalls que va patir l'Estatut al parlament espanyol, enterboliren la seva imatge catalanista i federalista. Tanmateix, Maragall va doblegar-se sempre a les decisions del PSOE i va fer possible, amb silencis i renúncies, que Zapatero portés a terme la seva particular harmonització de l'Estat. A més a més, l'Estatut de Catalunya, retallat a la baixa per Alfonso Guerra, ha possibilitat que els estatuts del País Valencià i de les Illes Balears passessin per les comissions de treball lleugerets de paper i amb una taca vergonyant pel que fa al tractament de la llengua catalana. Però, en fi!, no perdem el fil. Zapatero ha harmonitzat l'Estat, amb el consentiment -de grat o per força- de Maragall. I cenyint-nos a Catalunya, els resultats són ben visibles. Montilla no és un president de la Generalitat, és un governador civil. No cal que ningú ho proclami, ho podem percebre. Ara Maragall es despenja dient que Zapatero l'ha enganyat. Potser. En qualsevol cas ho confessa a deshora. I, per afegitó, no tothom el creurà. L'ha enganyat, Zapatero, o l'ha fet còmplice seu i l'ha aparcat de la vida pública tan aviat com no l'ha necessitat? Ho dic, perquè si Maragall no s'ha adonat fins ara que Zapatero l'enganyava, convindria que s'ho fes mirar. A una gran majoria de catalans únicament ens va enganyar, Zapatero, mentre va durar la campanya electoral de 2003. Desconfiàrem d'ell quan el veiérem guaitar a la plaça de Sant Jaume, plena de gom a gom, per damunt dels caparrins de la gent del Tripartit que saludava els seus seguidors. Els disputava les aclamacions, els aplaudiments. Si Maragall acudeix a l'hemeroteca detectarà l'enveja a la mirada d'un Zapatero que, no cal dir-ho, encara no havia guanyat les eleccions espanyoles. Cas de mirar aquestes fotografies hauria desconfiat d'ell, li ho garanteixo. Que una primera impressió no pot condicionar la relació entre dos estadistes que es necessiten l'un a l'altre? És evident que no. Tanmateix, Maragall ha disposat d'infinitat d'ocasions per a llevar-se la bena de davant els ulls. La darrera quan Diana Garrigosa, la seva esposa, va estripar el carnet del PSC. Però no va voler llevar-se-la. En canvi se la treu ara, a deshora. De manera que parlarà de bades. Probablement no ens dirà res que no sapiguem. I els socialistes no li concediran gaire importància. Es troba entre sepulcres emblanquinats. Tan sols pot aspirar a qualque frase de comprensió amarada de menyspreu. Com la que li ha dedicat Antoni Castells, el més maragallista dels consellers actuals. Entén el seu mal humor, Castells, perquè no ha estat tractat amb justícia. Paraules...! En realitat, Maragall va jugar les seves cartes i, de cara al seu país, no ho podia fer pitjor. Per més que es faci el ploramiques no millorarà la imatge.