I, com passa sempre, ha hagut d'esser un polític català, en aquest cas Pasqual Maragall, qui digués les coses pel seu nom. Clar que, com passa també sempre, no li ho han agraït ni tan sols els del seu partit, que s'han permès perdonar-li la vida dient que «respecten» les opinions de qui és encara president del PSC, però no les comparteixen. Pitjor per ells, perquè el senyor Maragall no ha fet més que dir en veu alta el que necessàriament hauria de pensar qualsevol persona mínimament objectiva que reflexioni sobre la realitat política de l'Estat espanyol. Tanmateix, els que més s'han lluït han estat els senyors d'Iniciativa per Catalunya-Els Verds, que no han tengut més acudit que atribuir les declaracions de Pasqual Maragall al despit per haver perdut el càrrec de President de la Generalitat, mentre que el senyor Artur Mas s'ha manifestat «sorprès i perplex» per unes simples reflexions sobre la necessitat de reformar la Constitució si realment es vol resoldre correctament i satisfactòriament la cada vegada més apressant qüestió de l'estructura institucional i jurídica d'Espanya. Es veu que el senyor Mas es pensava haver fet un ou amb dos vermells amb la reforma de l'Estatut de Catalunya que havia acordat amb el President Zapatero, i ara, en lloc d'enfadar-se per les retallades que li han fet les Corts espanyoles i les que encara li farà possiblement el Tribunal Constitucional, considera deslleial que el senyor Maragall digui una cosa tan òbvia com que no serveix de res reformar l'Estatut si abans no es reforma la Constitució. I tanmateix, la cosa és ben evident: si un vestit t'ha quedat petit i estret, no servirà de res tenyir-te l'americana; continuarà essent estreta i els calçons massa curts. En el fons, el senyor Maragall no ha fet més que constatar aquesta obvietat quan diu que tots els esforços que s'han fet per reformar l'Estatut no han valgut la pena i que s'haurien d'haver concentrat a exigir la reforma de la Constitució. Efectivament és així, però ja que s'hi ha posat, hauria d'haver estat més ambiciós. Perquè ja em direu què hi guanyaríem si ens limitàssim a afegir a l'article 2 un altre amb la relació de les 17 comunitats autònomes «especificant que tres d'elles són nacionalitats històriques: Catalunya, Euskadi i Galícia». Aquí el senyor Maragall (fins i tot suposant que quan diu Catalunya vol dir Països Catalans en el seu sentit nacional i cultural, no polític) va ben errat, perquè això de «nacionalitats històriques» és un eufemisme ja ridícul, quan del que cal parlar és de nacions, és a dir, de pobles amb personalitat pròpia i diferenciada i amb voluntat de defensar-la i promoure-la. Una voluntat que no té per què posar en dubte la unitat de l'Estat plurinacional i pluricultural que és Espanya, sempre que la seva estructura institucional garanteixi la total i absoluta igualtat de drets de les nacions que el componen, cosa que la Constitució actual no sols no garanteix, sinó que explícitament la nega. I qui no ho veu així, que reflexioni sobre l'article 2, però també sobre el 3, o el 14, o el 69, o el 145, per no citar-ne més. Aplicant a aquesta reflexió un mínim de lògica i coherència, s'imposa la conclusió que Espanya necessita una Constitució que reconegui explícitament el seu caràcter plurinacional i pluricultural dins una estructura federal sense adjectius. I aquesta és l'exigència que s'ha de començar a plantejar amb tota contundència si volem que arribi a bon port. Perquè el senyor Maragall té raó quan diu que en aquest moment la reforma de la Constitució és impossible. Ho és per la irracional oposició que hi plantejaria el PP, però també perquè ningú no s'atreveix a exigir-la i impulsar-la amb tota fermesa i conseqüència. Com s'han plantejat històricament totes les exigències que els socialistes han hagut d'imposar contra la resistència obstinada de la dreta i que avui semblen la cosa més natural del món, des de l'abolició de l'explotació laboral infantil fins al dret de vot de la dona, des de l'educació obligatòria també per als fills dels obrers fins a l'assistència sanitària universal. Algú s'ho hauria de proposar, encara que només fos començant a recollir firmes.