La capacitat de reacció del Molt Honorable, en moments crítics, és impressionant. Atès que la possibilitat de basar la campanya en la reivindicació de l'honestedat immaculada dels candidats suposa endinsar-se en aigües molles, ha deixat que els del Bloc en facin bandera, de l'honestedat, i ha apostat per la inventiva. Al cap i a la fi, l'honestedat no és un factor determinant per a l'elector. En canvi, aquest mateix elector, es deixa seduir ràpidament pels espectacles de llums i coloraines amb participació de personatges mediàtics. I en el Partit Popular hi ha gent que s'hi mou d'allò més bé en aquests ambients. Després que el Molt Honorable aconseguís que Coll Carreras i Lluc Tomàs cedissin els titulars de la setmana a Maria de la Pau Janer, Madame Rosa celebra la reinauguració del Teatre Principal amb l'anunci que n'encarregarà la direcció a Joan Pons si ella presideix el Consell. Admirable! Ni Urtain tenia una capacitat de resposta tan fulgurant. I això que Urtain, quan rebia un cop, en tornava quatre amb tanta rapidesa que el rival ja era a terra abans que els espectadors haguessin esclovellat el primer cacauet.
Amb l'anunci de la més que probable incorporació de Pons al projecte cultural del Pepé, ha passat quelcom de semblant. Dona Maria Antònia encara no s'havia desfet el pentinat de niu de cigonya amb les orelles ben ventilades que s'havia fet per escoltar Andreas Weiser al seu Principal, i Madame Rosa li amargava aquests instants íntims de glòria. Tot sigui en benefici de l'espectacle polític! Joan Pons abandonarà els escenaris, que són el seu espai natural, per viure pendent d'un despatx i d'un telèfon. Serà com un reclam de perdiu, poca cosa per al seu renom. Que tornarà enrere? Potser. Tanmateix, la notícia ja és al carrer. Visca l'espectacle! Fa unes setmanes ningú no podia imaginar-se que el món literari i artístic balear tingués elements amb capacitat de superar la presència mediàtica de mossèn Bruno Morey. I tots els que pensàvem així, estàvem equivocats. Ens hem adonat de l'error gràcies al bon ull dels Matas-boys. Sense l'instint de guanyador del Partit Popular, la precampanya ens hauria semblat la vetlla d'un difunt. El Molt Honorable i Madame Rosa, en el seu paper respectiu de cap de llista del Parlament i del Consell de Mallorca, estan esplèndids. Madò Catalina, en canvi, no aixeca el vol. Tanmateix, cal esperar que la Fira de Son Rossinyol la posi a to. Mai no l'he vista anímicament tan amunt com amb les sevillanes i les processons. I atès que diumenge a migdia tindrà una missa rociera, i en aquesta hora el sol pega més al cap que el vi de potada, és probable que abans del vermut ens balli allò de Sebiya tié un coló especiá. Sobretot si l'acompanya mossèn Alfredo Miralles, el seu confessor. A diferència del Molt Honorable i de Madame Rosa, Madò Catalina és com aquells camions de clovella de la postguerra que necessitaven quatre cops de maneta per a posar-se en marxa. Però s'hi posa. I després, quan tira endavant, no hi ha qui l'aturi. La gent del Pepé sempre apunta amunt i això és un mèrit. Els altres partits apunten baix, no disparen i avorreixen. Fixeu-vos en una fotografia que publicava Diari de Balears, diumenge passat, a primera pàgina. La gent d'UM sembla una partida de soldadets de Pavia. Dona Maria Antònia presideix la desfilada, i la resta de candidats la segueix deu passes enrere. Déu meu! Manca inventiva. Dona Maria Antònia, empunyi la llendera, és un consell d'amic. I en el PSOE...? Què passa amb el PSOE? Que va cap enrere. Si algú em demostra que un cranc pot guanyar una carrera, aleshores apostaré per les possibilitats electorals de la terna Antich-Armengol-Calvo.
Mentrestant, creuré que el seu futur passa per obrir un quiosquet destinat a vendre infusions de cascall. Tenen son, els socialistes. Tanta de son tenen, com timidesa els del BLOC. I l'han encomanada, la timidesa, als d'Esquerra. Al llarg de la legislatura, Lladó i els seus han semblat picarols. Aportaven frescor a una vida política més aviat ensopida. Ara, en canvi, no deixen d'ésser escolanets amb el salpàs. En fi...! Tot això ho dic per fer més evident la capacitat de reacció i de generar il·lusions dels populars. Cal admetre les coses, encara que les coses que vegem no ens agradin. Qui ha portat la iniciativa de la precampanya és el Molt Honorable. Congratulations! Gràcies al Pepé ens divertim, tot i que després del 27-M perdrem les rialles. Si tot va com ha d'anar (i va com va per incapacitat de l'oposició), ens esperen quatre anys més de govern conservador. Celebrem, per tant, els Darrers Dies amb una rialla. Després vindrà la Quaresma. I quina Quaresma!
