Matas i Jorge Guillén

Espantoses, les notícies i/o les imatges que ens arriben des d'Iraq. Ja tenim indicis de les factures que haurem de pagar els milions i milions d'innocents per culpa d'uns governants que associarem per sempre més a un retorçut, malaltís plaer per la destrucció de vides humanes, de països, de ciutats. No ha acabat d'aparèixer l'anàlisi que expliqui les raons de tant de sofriment. Hi ha motivacions que se'ns escapen a tots, que també se'ls escapen als pensadors polítics més afinats. La raó arriba fins on humanament pot arribar, però no podrà cobrir mai tot el territori de la barbàrie. Allò que sí que s'entén és la relació del PP amb l'apocalipsi iraquià. El seu líder va voler liderar-lo al costat dels veritables assassins, i el fet que la seva presència a les Açores hagi estat justament explicada amb el títol d'una pel·lícula -Cateto a babor- no resta gravetat ni sordidesa a la seva actitud. S'entén que el PP estigui dividit entre els que defensen la guerra contra l'Iraq i els que no en volen parlar, adduint que no és cosa seva. Els primers desconeixen els valors del penediment, i els segons semblen ignorar la roïndat del silenci. Les -escassíssimes- veus discrepants han estat silenciades. En general, no volem mirar cara a cara el gruix de la complicitat del PP amb la destrucció de l'Iraq, perquè allò que veuríem és tan monstruós que ens costaria molt de transportar-ho a la memòria la resta de les nostres vides. Ahir, quan servidor vaig llegir en aquestes pàgines les «sentències» de Jaume Matas, que ha gastat tanta fel anticatalanista per agradar als radicals de Madrid, vaig intentar recordar ni que fossin algunes paraules de condemna de la guerra de l'Iraq. Res, ni una paraula. Hi ha dedicat tanta retòrica, a la croada anticatalanista, ha remogut tants de dimonis del franquisme, hi ha invertit tant d'esforç intel·lectual, que finalment aquesta retòrica acaba sent l'eix central del seu pensament polític -per dir-ho d'alguna manera. Quina ètica du incorporada de sèrie aquest polític per poder-se fer còmplice del seu partit respecte d'Iraq i insinuar alhora el fantasma de l'annexionisme català? Oh, és clar, són coses diferents, però no ho són tant, no ens enganyem. Quan Jaume Matas fa una o altra proposta, qui la fa és un militant del PP que té un lloc a la cúpula del partit que ha mentit a tot el poble espanyol per poder donar suport a això que ara veim cada dia a l'Iraq -i a la teoria de la conspiració per evitar l'expiació de les seves culpes. Els ciutadans tenim l'obligació de no permetre que la seva imatge se'n desvinculi, perquè tots som el que som, cadascú és, com escrigué Jorge Guillén, la seva suma. I si això és vera quan parlam de la gent del carrer, per què no ho hauria de ser quan parlam dels homes públics? Treball per a un becari: estudiar a fons l'actitud de Jaume Matas respecte de la guerra contra l'Iraq.