La desídia ideològica diuen que és un dels factors del dèficit democràtic que patim actualment. Amb tota l'allau de misèria i violència (en el fons és el mateix) que està caient, on hi ha cap escletxa d'esperança? Què hi poden fer les arts, la literatura, el teatre per lluitar contra la barbàrie? Aquesta és la pregunta que es feia José Monleón a la sala d'actes del Cercle Artístic de Ciutadella, divendres passat. La resposta, per bé que complexa, no és nova: donar testimoniatge de l'horror. Des de la modèstia, o el realisme, de saber que l'art compromès amb una ètica de revolta arriba a molt poca gent; que la comunicació de masses circula per autopistes que no tenen res a veure amb l'esperit crític, cal tanmateix no defallir. Ens hi jugam massa. Avui es pot dir, sense exagerar, que ens hi jugam la supervivència.

Quan SamueHuntington teoritzava sobre el xoc de civilitzacions, operava amb una trampa. No es pot donar com a equivalents el concepte de civilització -que ve de cives, ciutat, i per tant remet al concepte de ciutadania-, amb un determinat concepte de religió, que serveix per encasellar el món entre cristians i musulmans després de la caiguda del bloc soviètic (l'«enemic» per antonomàsia durant dècades). Els prestidigitadors de les paraules, des de la centralitat de l'Imperi mundial, avui com ahir continuen entenent les cultures com a grans aparells ideològics per interpretar-se a si mateixos, per donar-se a si mateixos la raó contra la «irracionalitat» dels altres. Operen amb les cultures com a grans carros blindats fets per a l'enfrontament amb l'altre i llurs banderes són la Religió i la Pàtria. El diàleg llavors esdevé de sords: uns torns de paraula per afirmar les pròpies conviccions davant les de l'altre, sense possibilitat d'intercanviar o compartir alguna de les posicions mútues. Aumon no es veu que s'analitzin les cultures heretades per tal d'assumir i superar llurs contradiccions. Front als que diuen que estam assistint a un renaixement de les religions, el catedràtic emèrit de Sociologia del Teatre discrepa: el que ha tornat és la utilització de la religió com a cobertura ideològica dels interessos polítics. El món ha canviat, però no han canviat els esquemes amb què s'explica el món i és ver que, com deia Einstein, cap problema pot ser resolt des de la mateixa consciència on s'ha creat.

La falsedat, doncs, està servida!
La mentida és l'arma de domini. (Però açò ja és sabut des de si més no el temps d'Alcibíades: les dues palanques del poder són la mentida i la força).

Tot recordant que l'endemà érem 14 d'abril, Monleón es referí a la República espanyola del 1931 com a un moment de gran intensitat històrica en què es va treballar de valent per construir una cultura dels ciutadans. Sovint oblidam els projectes que l'esperit republicà va fer possible i com van ser destruïts per aquella Espanya que avui torna a guaitar el seu rostre més lleig per maldar d'esbandir els somnis que es van fabricar durant la Transició. La II República tractà d'aconseguir que la societat civil, des d'un sa laïcisme, participàs en la política amb capacitat decisòria. El laïcisme no es circumscriu únicament a les relacions entre l'Església i l'Estat o al tema de l'ensenyança de la religió a les escoles públiques, sinó que és quelcom que va més enllà: la reivindicació d'uns valors i d'un projecte de societat basat en la convivència que puguin posar frenar i esdevenir alternativa als dos fonamentalismes que avui presideixen l'escena internacional: el nord-americà i l'islàmic. Es tracta de reivindicar la part més viva de l'ideari il·lustrat, l'ideal republicà, laic i humanista front a l'hegemonia dels neocons, i que a l'igual que tot tipus de dogmes (religiosos, polítics, econòmics...) suposen un obstacle per a l'autonomia i la llibertat del pensament, així com per tal que els individus se sentin participants dels destins de la comunitat. Antonio Machado exhortava els joves a intervenir en la política si no volien que la política es fes en contra dels seus interessos.

Llavors, escoles, instituts, universitats, biblioteques, campanyes pedagògiques d'extensió cultural (la mítica experiència de La Barraca duent el teatre a on mai no havia arribat abans) havien de formar persones capaces de conèixer i exercir els seus drets i deures per fer avançar cap a la ciència i l'humanisme una societat tremendament endarrerida i amb greus percentatges d'analfabetisme. El valor d'educar. Es legislava el sufragi universal, la reforma agrària, contra la discriminació i el caciquisme, per assegurar la igualtat entre homes i dones, en el treball, en l'accés als béns culturals com a garantia de majors fites de llibertat personal i col·lectiva. Era la cultura de la ciutadania, contra el domini de la cultura etiquetada, tòpica i maniquea de bons i dolents; contra el segrest de la història (els pobles i no els cabdills o els reis com a vertaders protagonistes), contra essencialismes de tota mena...

La cultura dels ciutadans és la dels drets humans bàsics, la que podem compartir tots els que els voldran practicar sense distincions. La que hauria pogut ser la gran aportació cultural europea si els Estats no ho haguessin fet inviable amb llurs guerres i devastacions. La cultura que trobam en Ramon Llul (incrementa l'enteniment i augmentaràs en amor) i en el senyor de Montaigne (tot el que és humà m'interessa, com la dita de Terenci). Una cultura unida en allò fonamental i diversa en les formes, en les llengües, en les nacions i en els individus.

No descobria Monleón cap mediterrani quan assegurava que el teatre no canviarà el món. Quina pretensió fóra creure-ho! Però l'aportació del teatre en aquest sentit és important: l'autor proposa a la societat assumptes que són força interessants per a ella, fa una lectura pròpia dels fenòmens que la societat entén i tradueix en comportaments aquelles idees. Així la nostra societat pot entendre que la veritat d'unes aigües contaminades entra en conflicte amb els interessos dels qui pensen extreure grans beneficis personals del balneari i que a aquell que gosa denunciar el perill que implica aquesta contaminació, li cau damunt l'estigma i esdevé «enemic del poble». Ibsen palesa en la seva peça famosa un drama universal. I clàssic, perquè tant afecta la societat nòrdica del segle passat com les nostres societats mediterrànies actuals sotmeses a la corrupció, als silencis còmplices, als vistiplaus dels «consells consultius» i a les xarxes d'extorsió mafioses. La tragèdia del vell rei Lear remet a les preguntes que no deixa de fer-se mai Shakespeare: -Qui som nosaltres, en tant que éssers humans?, quina és la relació de l'home amb els déus?, què pot arribar l'home a fer-se a si mateix? Percebem l'actual vigència dels mots d'Edgard: -Hem de vinclar-nos sota el pes d'aquest temps de tristesa. No som cecs, però estam cecs davant la realitat -metàfora de Saramago en l'Assaig sobre la ceguesa-, i Shakespeare, de tot plegat, en diu que «és el flagell dels temps que els folls guiïn els cecs». Talment com si el gran William hagués conegut els folls tirants del segle XX i dels nostres dies. Igual ara que a l'Europa de finals del XVI, els més lúcids s'han de fer passar per folls o beneits si volen sobreviure; de forma que el «poor fool» no sols és un pobre babau sinó una 'víctima de la fortuna'. El fill del comte de Gloucester, que s'ha de fer passar per boig per no ser destruït per les moles dels temps foscos que li han tocat de viure, segella aquests mots lapidaris: -Diguem el que sentim, no el que hauríem de dir. Rebutgem, doncs, el que és políticament correcte i siguem valents de dir allò que el coratge ens dicta.