nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 12°
16°

Col·lapse judicial

Cada cert temps es repeteixen notícies sobre el col·lapse judicial. Hi ha una enorme litigiositat i no hi ha a l'administració judicial mitjans per donar-hi una resposta adequada. Diuen que la justícia lenta no és justícia. La lentitud i el col·lapse no només són un problema perquè la resolució d'un plet arribi tard i els efectes que es volien evitar es puguin haver produït, sinó que a més és un problema perquè molt sovint les sentències es fan amb presses i sense haver dedicat un temps necessari per estudiar els documents i les al·legacions de les parts. Tenim una justícia lenta i apressada. Són moltes les instàncies judicials que han dedicat una part del seu temps a confegir teories processals per finalitzar i arxivar centenars d'expedients sense haver d'estudiar el fons de la qüestió sotmesa a la seva consideració i, així, alleugerir la càrrega que pateixen. Probablement el gran responsable d'una situació poc presentable de la justícia és el Ministeri de la matèria, que no posa damunt la taula el personal i el pressupost necessari perquè les coses millorin ostensiblement. És indubtable que hi ha molts de jutjats i tribunals que, atès el volum de feina que acumulen, fan autèntics miracles. També és indubtable que el personal de justícia molt sovint cau en els vicis típics del funcionari, en la imatge estereotipada d'aquest personatge que té la societat. En realitat, qui paga les conseqüències d'aquest estat de coses és, sobretot un ciutadà que viu desorientat el seu conflicte, i que no pot preveure amb una mínima sensatesa quin temps es torbarà a tenir una solució definitiva ni quin sigui el sentit més probable del dilema plantejat. Passen els ministres, passen els governs de diferents colors, es fan lleis plenes de bones intencions que es presenten amb gran desplegament de principis preciosos i, al final, la trista experiència diària continua ancorada a un estadi similar d'insuficiència. Es critica molt les autonomies, n'hi ha un grapat d'opinadors i algun partit que no els agrada la descentralització; el que succecix és que quan un veu la justícia, la guàrdia civil o entra a tràfic, comprova la ineficiència del govern central, perquè les condicions de prestació del servei ja es nota que no són les adequades per assolir l'excel·lència. Si amb tot això no n'hi hagués prou, resulta a més que els darrers anys vivim una politització de la justícia que encara erosiona més el seu prestigi. Diuen que el judici de l'11-M ha estat una gran lliçó col·lectiva del funcionament de la justícia i de les garanties que tot imputat té reconegut al sistema processal espanyol. I això és cert en part. També és cert però, que hi hagut col·lectius i persones rellevants que d'una manera explícita o implícita han dubtat de l'actuació judicial, han organitzat manifestacions contra una resolució del Tribunal Suprem que des del punt de vista jurídic és inatacable, han convertit processos empresarials en lluites patriòtiques a resoldre pel poder judicial. Un panorama que no és precisament engrescador per a uns professionals que viuen sota una pressió exasperant, i que han de menester una motivació especial per poder estirar aquest feixuc carro que ningú els descarrega. La justícia necessita mà de metge. Una mà de metge que hauria de venir presidida pel possibilisme i el pragmatisme, i no per conceptes magnífics en la teoria però difícils de fer funcionar en el món real. Una mà de metge que requereix molts més recursos humans i materials, més formació i probablement més especialització dins els diferents ordres jurisdiccionals. Una mà de metge que necessita més respecte i més responsabilitat dels agents que interactuen amb el poder judicial, i que massa sovint en fan una utilització perversa que afecta greument el seu prestigi.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.