Fa pocs dies que m'ha arribat a mans Les veus manllevades, de Joan Cabalgante Guasp, publicat en la col·lecció La Sínia del Tall, la qual, sota la direcció de Jaume Pomar, ja ha arribat actualment al volum que fa trenta. I, com és norma de la col·lecció, els poemes de Cabalgante van acompanyats amb una il·lustració de la portada extraordinària i uns fins dibuixos de Simon Lepp, que ara combina la pràctica de la pintura amb la gestió d'espais d'art actual a Londres. Per descomptat, el primer que cal remarcar és que manllevar veus no ho pot fer qualsevol. Es necessita tenir molt bona veu pròpia per a manllevar la d'altri, la de personatges mítics, com la Sibil·la que fa el seu darrer parlament i obri el foc i romp el glaç en el llibre, Penèlope, Ícar i Ulisses; personatges històrics com Jafudà Cresques o Aurora Picornell; practicants de la parenta rica i de la parenta pobra i encara personatges inventats pel propi poeta i que tenen una força colpidora, com el que resa una oració al far de Capdepera, i al qual comença dient: «Far que enlluernes d'enfora aquesta llar: / sóc el capità que pernocta a tavernes / d'ampolles ornades amb peixos de llata». I al qual prega: «Alliberau-me de la perseverança / en la ignorància amb el crit resplendent»", perquè la perseverança en la ignorància és el mal més gros que ens afecta a tots els lletraferits que voldríem que l'escriptura ens servís justament per a desempallegar-nos-en. I que acaba: «Far, aleph de llum, esperaré el senyal, / ara i en l'hora de la mort, a ulls clucs».
Per altra banda, cal assenyalar també que aquestes veus diverses tan ben servides -tan poderosament servides- per la del poeta, d'una manera o l'altra, han sorgit en el nostre regne de Cavorques i es pronuncien des d'aquí. Com quan la Sibil·la proclama, terminant: «Augur l'enfonsament fatídic de l'illa». O com quan, en el poema Admonició (si és que encara hi som a temps), Joan Cabalgante es diu a si mateix i a tutti quanti: «Rebutja la multitud d'aquesta illa, / aquest malson que ens desbarata». Per a concloure: «val més voler ser un desesperançat / que un esperançat sense voler ser». Impressionant també resulta el que ens confessa car: «Jo només volia ser un viatger del fred, / un viatger de la llum, damunt l'altura. / Però, ara, sóc matèria oblidada, / matèria total, en un mar somort, / matèria oblidada, matèria total, / per haver desafiat la meva sort».
Cabalgante posa en boca de Carles Riba aquestes paraules: «Per endavant, perduda està la batalla / de l'oblit. L'experiència colpidora / és ferro roent que tota ànima traspassa». Gosaré afirmar i pregonar que els poemes de Les veus manllevades ho són, de ferro roent, experiències de ferro roent. Ens trobam, sens dubte, davant un gran llibre i davant una veu que es troba cridada a alçar-se ben amunt. Enhorabona, Joan Cabalgante, tens molt de camí per fer.
