Comença a tirar endavant la Llei de Dependència, el quart pilar de l'Estat del Benestar. Ens trobam davant una normativa extraordinària, que suposa la consolidació d'un dels factors fonamentals per a un segment molt important de la població: el dret de les persones majors i de les persones amb discapacitat que no es poden valer per si mateixes a ser ateses pels poders pújblics, de forma que es crea així el Sistema de Dependència. Aquest garanteix l'accés als serveis socials (és a dir: ajuda a domicili, centres de dia, teleassistència, places residencials) i prestacions econòmiques que han de menester, tant per la persona que cuida com per a l'assistent personal. Es tracta, endemés, d'un projecte que conté una Memòria Econòmica, que valora tots aquests serveis en 26.000 milions d'euros, dels quals uns 800 s'adjudiquen el 2007. Només per aquesta Llei ja hauria valgut la pena aquesta legislatura del govern central, car situa Espanya en un nivell homologable a d'altres nacions europees que, malgrat els problemes econòmics que puguin haver patit en el decurs dels darrers anys, han mantingut de manera ferma aquestes conquestes socials i econòmiques que afecten desenes de milers de persones.
Aquesta llei confirma clarament els eixos de la política social de l'Executiu socialista que, endemés, ha tirat endavant altres propostes en una línia molt consemblant (la Llei d'Igualtat, la de Matrimonis Homosexuals o la de Pensions, per esmentar tot just algunes de les més rellevants), tendent a nodrir aquest component crucial que insereix col·lectius diferents, amples i transversals: el benestar social. El contrast amb els plantejaments del PP a Balears és cridaner. Aquí, les accions socials han esdevingut escasses o poc permeables. El Govern ha fet servir, de manera molt profusa, una política de subvencions que, massa sovint, s'ha vist com una forma d'acontentar sectors propers i allunyar aquells que no són de la mateixa corda que els conservadors. Alhora, el Govern ha confiat de manera cega en les externalitzacions de la gestió, fet que ha comportat, molt recentment, casos de greu ineficiència social des del moment en què s'ha prioritzat, sobretot, la rendibilitat d'unes actuacions considerades més aviat com a negoci que no com a servei. Amb idèntics paràmetres, a d'altres comunitats autònomes dirigides pel PP s'ha pogut observar el clar sectarisme que ha presidit moltes de les accions desplegades: les ajudes a l'AVT, molt generoses per part de la comunitat de Madrid, contrasten amb el ninguneig que s'ha practicat amb l'AVT de l'11 M, a qui es considera no afí al PP i, per tant, gens susceptible de rebre suports de caire econòmic.
A l'actual configuració de la Unió Europea, les polítiques efectives de caràcter social hauran d'adoptar formes més precises i concretes, amb dotacions econòmiques i esforços pressupostaris per part de les administracions públiques, atenent l'envelliment de la població, les «noves» malalties emergents -sorgides amb l'allargament de la vida- i les pròpies necessitats de cura per a les persones majors i discapacitades. No estam parlant de despeses, sinó d'inversions generoses que contribueixen, sense cap mena de dubte, a apuntalar aquest Model Social Europeu del qual cal estar ben orgullosos.
