És curiosa la tendència del poder a pretendre definir la realitat amb la qual s'enfronta. Com si aquesta sols pogués esser el que es considera políticament correcte. Perquè el poder no es conforma sols en influir la conducta dels ciutadans; cal també influir o condicionar la percepció de la realitat que suposa l'opinió pública. En aquest aspecte, és remarcable la coincidència dels esforços dels representants dels governs de països tan diferents com EUA, Xina, Rússia, Índia, Brasil, Mèxic i Aràbia Saudita, per a dulcificar el contingut del segon informe d'enguany de la Comissió (Pane en anglès) Intergovernamental sobre Canvi Climàtic de l'ONU, fet públic a Brussel·les a mitjan dematí del Divendres Sant, després d'una discussió entre científics i polítics de vint-i-quatre hores seguides per tal d'acordar conjuntament el text definitiu. Fins i tot la delegada del govern espanyol, responsable de l'Oficina del Canvi Climàtic s'ha permès comentar que la versió final de l'informe ha quedat molt millorada respecte a l'esborrany preparat pels 2.000 científics participants, malgrat molts d'aquests s'han queixat fortament de la intervenció dels buròcrates dels 120 països representats (les regles de joc són que els científics preparen les conclusions en base de les molt abundants dades recopilades però que els representants governamentals tenen el dret a intervenir en la seva presentació final, la qual -de totes maneres- ha d'esser acceptada pels científics). Tanmateix, malgrat tota l'estira i arronsa que s'ha produït i les declaracions indignades d'alguns científics, la realitat és que mai no s'havia produït un informe tan fort sobre els efectes de l'efecte hivernacle de les creixents emissions de CO2, el cinquanta per cent de les quals es produeixen als EUA.
Aquest informe del Divendres Sant és el segon dels quatre que el IPCC ha de presentar enguany sobre uns canvis tan importants, a hores d'ara perfectament contrastats. Si el primer informe d'aquest organisme de l'ONU, presentat el mes de febrer, va reconèixer que l'efecte hivernacle és degut a l'acció humana, a les emissions de CO2 provocades per aquesta, en aquest informe sobre l'encalentiment o escalfament global, han quedat perfectament identificades les poblacions i les àrees geogràfiques que en sofriran més les conseqüències. A l'Àfrica Subsahariana la desertització cap al sud, que dintre d'uns quinze anys, vers el 2020 podria afectar un mínim de setanta milions de persones, la qual cosa sens dubte ha d'incrementar substancialment els moviments migratoris ja existents cap al sud d'Europa, una zona en la qual -com en el sud-oest dels EUA, a Mèxic i a l'Orient Mitjà- s'han de notar també la manca d'aigua per a usos agrícoles, les fortes secades estiuenques i l'increment dels grans incendis. Altres zones que sofriran més greument la disminució dels recursos hídrics seran els grans deltes del sud d'Àsia, provocada per la reducció de les glaceres de l'Himalaia, i els petits països insulars del Pacífic i de l'Índic -per l'increment del nivell del mar, que també afectarà les costes dels deltes esmentats i moltes altres. Per altra banda, l'increment de la temperatura del mar pot produir la desaparició de moltes espècies dels esculls de coral, començant pel mateix coral, a més d'afectar negativament els recursos pesquers arreu.
De fet, un increment de la temperatura mitjana anual superior als dos graus -en relació amb la temperatura mitjana de les dècades dels vuitanta i noranta- pot produir l'extinció de moltes espècies terrestres i el desplaçament de moltes altres. La fauna i la flora actuals de l'alta muntanya pot desaparèixer. L'àrtic i l'Antàrtida són una altra de les àrees en què es poden produir majors canvis deguts a la progressiva fusió del gel, amb efectes arreu per l'increment del nivell del mar. El més terrible és que els països menys desenvolupats seran els que sofriran més les conseqüències d'aquest procés d'escalfament global ja imparable. Els efectes del CO2 emès des de mitjans segle passat ja no són reversibles més que una escala temporal que no pot donar cap consol a la població humana. És a dir, tot sembla indicar que podem deixar d'afegir llenya al foc -el que, en qualsevol cas, és altament desitjable- però ja no podem apagar-lo. El que vol dir que reduint les emissions de CO2 sols podem evitar que la situació esdevingui molt pitjor però no subsanar els efectes negatius que ja estan en marxa. Ara cal que els polítics s'ho prenguin seriosament tot això. Malgrat que les mesures a prendre les resultin «políticament incorrectes». Aquest és el vertader camp de batalla del segle XXI, molt més que el xoc de civilitzacions. Tenint ben en compte, tanmateix, que poden produir-se èxodes realment massius, èxodes que d'alguna manera -fomentant també molt seriosament les inversions necessàries en els països més necessitats- s'haurien de procurar evitar abans que es produeixin.
Bartomeu Fiol, escriptor
