De sempre, Jean Serra, el poeta de Poema al pare (1987), Oberta riba (2003) i Tal vegada una poètica (2004), tothora a l'encalç de la parenta pobra/rica, ha estat també al servei de la recepció de l'obra de Marià Villangómez, tant en vida d'aquest com després del seu traspàs, l'any 2002. El febrer de l'any passat, Documenta Balear li publicava Ales que s'obriran a un nou embat. Escrits recents sobre Villangómez, que ja vaig comentar en aquestes mateixes pàgines del DIARI DE BALEARS, tot recordant que «servir la recepció -que és el mateix que dir la lectura- de l'obra d'un autor és també servir l'aptitud o la capacitat receptora dels lectors». Ara Documenta Balear, a la mateixa col·lecció Menjavents, acaba de publicar la segona edició de A la vora de Villangómez, del mateix autor, la primera edició del qual la va fer, l'any 1995, l'Institut d'Estudis Eivissencs, primera edició que dissortadament sembla que no va distribuir-se fora de les Pitiüses. I una altra vegada em cal recordar la importància de tota escriptura al servei d'una altra escriptura. Especialment, com en aquest cas, quan els dos escriptors implicats han estat en contacte personal, ja que Jean Serra ha tengut l'avantatge de tractar, durant molts d'anys, l'autor de l'obra objecte de consideració, Marià Villangómez, i de gaudir de la seva amistat i confiança.
A la vora de Villangómez, com el mateix títol indica, és un recull de diferents treballs realitzats en vida d'ell i que és segur que han comptat amb el seu vist-i-plau. A l'Aproximació a l'obra, primer dels escrits reunits, Jean Serra comença per subratllar, amb tota la raó, que «l'obra de Villangómez ha assolit ja un gruix tan considerable com variat -obra unitària al capdavall-, que permet d'escometre el seu estudi des de caires parcials diferents, segons que es vulgui atènyer la seva poesia (l'escrita en vers), el seu teatre, la seva prosa (sovint poètica) o les seves traduccions exemplars» i, acte seguit, fa una mena d'història literària de tota la seva extensa producció i de les circumstàncies en les quals es va produint aquesta -lectures, amistats, llarga estada a Sant Miquel de Balansat, etc.- fins a arribar a la publicació de la seva Obra poètica, en tres volums, el 1986, editats magníficament per Llibres del Mall, amb el patrocini de \\>, i il·lustrats per Vicent Calvet.
Resulta especialment interessant Una trajectòria sense escletxes (algunes converses a casa seva l'any 1989), un treball que va tenir el seu origen en un encàrrec per part de la revista Lletra de canvi a Jean Serra per fer una entrevista a Marià Villangómez. Aquest hi acaba assenyalant que, en la seva poesia, i en un determinat aspecte: «l'illa ja no significa l'illa d'Eivissa ni cap altra illa; és un símbol, que ho pot esser del poeta mateix, al cap i a la fi un ser aïllat, que intenta comunicar-se, a vegades sense aconseguir-ho». També és molt interessant el treball titulat Poeta solidari, on es remarca la importància de Villangómez com a «dinamitzador cultural insubstituïble», tot i que també s'insisteix que és molt més que això, recordant-nos que el poeta dels Sonets de Balansat refusava la qualificació de «poeta illenc». Jean Serra ens ho diu de manera taxativa: «Villangómez se sent poeta, abans que res. Ell creu que hauria estat poeta, a pesar d'haver nascut en un altre lloc i en un altre temps». En aquest mateix treball, Poeta solidari, hi trobam una sèrie de citacions de versos -algunes de poemes sencers- realment colpidores. Especialment encoratjadores a escometre la lectura de la poesia de Villangómez resulten les de El pi, el poema que comença «Clar paisatge lleuger...», de Els dies, i, sobretot, Elles, de El cop a la terra.
