El menjar ràpid o «fast food» és un dels grans fenòmens de la globalització alimentària. Els establiments de venda d'aquests productes representen un model depredador dels recursos naturals i destructor de l'agricultura sostenible. Per això José Bové i la «Confederation Paysanne» varen desmuntar l'any 1999 a Millau un McDonald's en una de les accions més espectaculars del moviment antiglobalitzador. Però tanmateix la poderosa màquina avança imparable. Cada dia McDonald's obre 5 nous establiments en el món. Ara ja en té 17.000 d'oberts a 120 països. Vet ací un negoci que funciona bé.
El menjar ràpid respon a uns mecanismes psicològics que són els propis del nostre temps: la pressa, l'artificialitat i l'homogeneïtat en el gust. Però també representa la destrucció d'una manera de viure més tranquil·la, amb unes relacions humanes més equilibrades, en la qual l'acte de menjar complia una funció socialitzadora. El model sobretot està pensat per a impactar entre els infants. De fet ells són els grans seguidors d'aquesta casta de menjars. Res mai havia estat de tan baixa qualitat i res mai havia tengut tant d'èxit. El «fast food» esborra pertot arreu els altres menjars ràpids tradicionals: les tapas, els pannini, les pizzes i els pa amb olis. Representa la gran uniformització del menjar i del viure. I, segons els nutricionistes, la seva generalització té una part de culpa important en l'augment de l'obesitat i de diverses malalties relacionades amb dietes inadequades.
El sistema alimentari tradicional, i amb ell les diferents dietes basades en la saviesa alimentària acumulada durant generacions, està en greu crisi. La gastronomia aferrada a les tradiocions locals s'esvaeix o queda relegada als magnífics receptaris que se'n van editant. Les cadenes de menjars ràpids són pertot i entren amb un èxit increïble en els racons més inaccessibles. Aquest tipus de restauració, al costat de la concentració del control de la producció i la distribució mundial d'aliments, fa difícil la supervivència d'altres models nutricionals més equilibrats. Amb el «fast food» desapareix la tradició culinària de cada indret i s'entra de ple en el menjar industrialitzat.
Per això Carlo Pertrini, l'any 1986, va crear a Itàlia, arran de la protesta contra la instal·lació d'un McDonald's a la Piazza di Spagna de Roma, un moviment ecogastronòmic que defensa el menjar bo i saludable. I, en conseqüència, opta pel «menjar lent». Sense dubte, així com avança el model alimentari industrialista i sense arrels, més demanda hi ha de recuperar la bona cuina, saborosa i feta amb productes naturals. Pertrini, un periodista especialitzat en temes gastronòmics, va saber veure aquesta realitat contradictòria (a més uniformització més demanda de diversitat) i va engegar un moviment que no s'atura de créixer. El seu símbol és el caragol
A molta gent, tots aquests moviments internacionals una mica (o un molt) centralitzats, li produeixen una certa desconfiança. Però no es pot deixar de reconèixer la seva eficàcia. Combaten les multinacionals amb les mateixes armes de les multinacionals. D'aquesta manera les delegacions de «Slow Food» es van estenent a la par que s'obren les botigues d'hamburgueses. De fet «Slow Food» ha creat tota una mística i tot un discurs propi de l'alimentació diversa. Per a aquest moviment els aliments han de complir tres condicions: ser bons, nets i justos. «Bons» perquè han de produir plaer a les persones, «nets» perquè han de ser produïts respectant la natura i «justos» perquè qui treballa la terra per a produir aliments té dret a una vida digna.
Si, com va intuir Feuerbach, «l'home és allò que menja», és important sortir del menjar industrial i recuperar el plaer del menjar. Els ecogastrònoms consideren que malmenjar és un indicador del mal viure. Per això volen recuperar les tradicions gastronòmiques de cada lloc, i amb elles reivindicar els productes de la terra. Per a ells la bona nutrició de la humanitat no és sols un fred concepte científic, també té implicacions ètiques, culturals i socials, que són les que defensa el moviment del caragol.
