Miquel Brunet, el paisatgista

Avui s'inaugura en el Baluard l'exposició Un segle de paisatgisme a les illes Balears, i, per la relació de pintors que hi són representats, es dedueix que un dels convencionalismes que ajuden a fixar els límits d'un treball d'aquestes característiques deu raure en el fet que siguin morts. Des d'avui n'hi podríem afegir un altre, Miquel Brunet. La seva inclusió a la llista hauria estat especialment valuosa. Miraré d'explicar-me: la història de la pintura moderna a les Balears és indisociable del paisatgisme, que és el gènere en la pràctica del qual la nostra pintura ha experimentat algunes conquestes de sincronia amb els moviments europeus. Però també és cert que, entre nosaltres, la pintura ha tendit a la ralentització, a l'estancament, a l'estereotip. La presència de Rusiñol, Mir i Degouve de Nuncques té uns efectes benèfics en les paletes dels artistes illencs, però aquests efectes ràpidament tendeixen a la fossilització. El mateix passarà, en línies generals, en la nova embranzida de la pintura illenca arran de l'efecte Anglada. La postguerra, la llarga postguerra, és un dels períodes en què assoleix el seu zenit la repetició mecanicista d'uns esquemes especialment grats a una societat provincial i aïllada. L'amanerament del paisatgisme mallorquí arriba a produir cromos un darrera l'altre, i tot plegat, la concepció dels artistes i les demandes de la societat són d'una tristesa roïna, d'una gran tristesa. I és en aquest context que emergeix la figura d'un pintor mallorquí, Miquel Brunet, que no es resigna a reproduir la mirada aliena sobre el país, sinó que vol mirar-lo de fit a fit, amb la seva puresa primigènia, i vol llegir-hi el batec vital que tants d'altres no escoltarien mai. Josep Pla, en un paper titulat «Sobre la pictoricitat d'un paisatge», parla de la Mallorca dels pintors, que hi cerquen la sublimitat en les coreografies que la natura desplega a la Serra; i aconsella als artistes que baixin a les planes i hi observin les figueres, els llaurats, les garrigues. Brunet no es va limitar a fer aquesta tria en detriment dels paisatges de «postal», també va reaccionar a les tendències desbordants amb una paleta d'una austeritat deutora en part d'Ortega Muñoz, però en qualsevol cas reconstruïda amb una cal·ligrafia personal fortament caracteritzada. La terra, en la seva obra, en els seus paisatges, tornava alenar, era una terra normal, un país habitat i treballat per éssers humans. És clar, no fou només paisatgista, però avui he trobat que era menester destacar aquesta faceta de la seva carrera, ni que sigui per demanar que els assistents a l'acte inaugural, al Baluard, tenguin un pensament per aquest manacorí que representa la passa següent a la història que es conta a l'exposició.