Manzano i la corrupció

RAT va ésser, juntament amb AVESPA, el periodista especialitzat en esports més popular de l'illa. Parlo de fa cinquanta anys. Érem en ple franquisme i la premsa no sols estava sotmesa a la censura, sinó que la censura va propiciar que els periodistes s'escudessin en l'ètica professional per a tenir sistemàticament desinformat el lector. Tocant a l'esport, RAT tenia dues passions: Guillem Timoner, al qual va ajudar moltíssim, i el Reial Mallorca. Era barralet de cap a peus. I amagava tot allò que podia perjudicar el seu equip. RAT podia passar-se una setmana -i qui diu una setmana, diu un mes o tota una estació de l'any!-, escrivint notes com aquesta: Sabem que en el vestidor mallorquinista han passat coses, però el mister ens ha demanat que no les divulguem, cosa que no feia falta perquè nosaltres mai no publicarem res que pugui inquietar l'afició. O com aquesta altra: Tenim constància d'una conversa entre el president i el mister que, si els lectors en coneguessin el contingut, se'n farien creus. Podem donar fe que nosaltres el sabem, tot i que ja avancem que en bé del club no el farem públic. Naturalment el neguit dels aficionats era grandiós. I els privilegiats que tenien la sort de gaudir de l'amistat del periodista, acudien als cafès que freqüentava i amb un conyac i bones paraules aconseguien accedir a alguns d'aquells secrets. Això sí, sempre amb l'afegitó típic i tòpic: però no ho comentis. Naturalment, aquell periodisme basat en la desinformació era l'antiperiodisme. El periodista té l'obligació d'informar i d'aportar el seu punt de vista crític sobre allò que passa. Talment com ho fan Tomeu Terrasa i Pep Verger. En canvi, Gregorio Manzano reclama el retorn al temps en què els periodistes ens feien saber que per molt que sabessin no informarien de res. Si més no, això és desprèn de les declaracions que recollia Maria Llull, divendres passat, a Diari de Balears. N'hi ha per llogar-hi cadiretes! Manzano es desprèn del xandall i es vesteix de quaresmer per a reclamar ètica (l'ètica del silenci, l'ètica còmplice) als periodistes. I en referència a Tomeu Terrasa i Pep Verger es demana, i ens demana, quin és el seu nivell d'integració amb l'equip. Home! I quin ha d'ésser? Terrasa i Verger, ben igual que qualsevol altre periodista, han de servar dues fidelitats: a l'empresa que els paga i als lectors, radiooients o televidents que estan pendents dels seus comentaris. Curiosament, Manzano no ho entén així. Manzano és partidari d'emmordassar les veus discordants amb la seva feina, cosa que li permetrà, a més a més de cobrar un sou milionari, viure tranquil. I per tal d'aconseguir-ho preconitza una entente cordiale entre els poders públics (IB3) i les entitats privades (Reial Mallorca) que posa de relleu el desconeixement que té aquest home d'allò que la gran majoria dels humans entenem per corrupció. Diu, Manzano, sempre en referència a Terrasa i Verger que desgraciadament per al Mallorca, els aficionats i el futbol en general, la nostra cadena autonòmica, que hauria d'anar de la mà amb el Club i té bons professionals, es permet el luxe de tenir un espai dedicat a aquests dos contacontes que s'ajunten el vespre per dir beneitures. Déu n'hi do, amb Manzano! Va arribar a Mallorca amb l'aurèola de pedagog i de psicòleg, i ell mateix s'entossudeix a demostrar-nos que les aparences enganyen. De savoir-faire en les relacions humanes, zero. Veient com actua i pensa ell, comprenem el comportament infantil i les escenes de pinxo que han protagonitzat alguns jugadors. Que si Arango vol anar-se'n perquè l'afició el xiula quan en lloc de córrer rere la pilota caça mosques; que si Ibagaza no vol concedir entrevistes, perquè els periodistes denunciaren que era de copes a Vigo... En fi...! Els tests s'assemblen a les olles. Si el músic desafina (i de quina manera desafina el senyor Manzano!), com no han de perdre el pas els balladors?