He anat a visitar un vell arader del meu poble. És un dels pocs, dels rars, de l'antiga escola que encara ens queden, més o manco productius, arreu de Menorca. Nom Miquel Villalonga Sintes. És nat a Biniarroi (1929), en una finca a la banda meridional del terme d'Alaior. També conec el jove Pere Pons -dit en Peio de Binirramet de Sant Lluís-, i encara sé que n'hi ha algun per Ciutadella que encara aguanta, amb una fe incommovible però exànime, l'ofici secular. No ens enganyem, però. Com que és una activitat, com totes les tradicionals antigues, de pura subsistència econòmica i domèstica, se'ns mor a galopades. A l'illa anomenam arader el fuster de la pagesia, diríem. Era aquell artesà que feia les barreres de les tanques, les arades, els mànecs de les eines com la falç o el càvec; aquell que construïa els bancs i les taules de la cuina per a la llar rural; aquell que reparava els carros i els carretons, qui feia cernedors, escales, pasteres. Mestre Miquel és un artesà en estat pur; un artesà escadusser, d'aquells que n'hi queden pocs, comptats amb els dits d'una mà, en una situació gairebé de relíquia laboral. Pels costums que observa, per la vida solitària que fa, no esquerpa, tanmateix, a les formes elementals de sociabilitat, com ara beure's el cafenet irònic dels matins i el ginet picardiós dels fosquets, és un perfil de persona peculiar, digne de ser preservat. I per la qualitat professional que demostra, sempre l'he tingut per un tipus magníficament modèlic dels artesans populars. Fa una vida anticonvencional imprevisible i repatània: no llegeix premsa, les eleccions li són més aviat un fenomen indiferent, viu en una cotxeria, es colga dalt un altell de fusta que ell mateix s'ha bastit, menja el que cull, el que pesca o el que li porten les germanes -si és del cas!-, i, a més a més, és un fadrí sadoll.

Per un empelt del malnom del seu germà Pere, se'l coneix per Miquel Manolete. És un cultíssim lluner. O llunòfol. O llunòman. Em parla de la lluna cluca, que és la fase de l'astre aconsellable per a no deixar encinta les dones, segons que m'insisteix sovint a repetir-me -més tost, a aconsellar-me amb una morbidesa de bergant. La lluna cluca és allò que, en definitiva, i expressant-ho ara amb propietat, es coneix per interluni: el temps en què la lluna no és pas visible en passar de vella a nova. També em parla de les llunes velles de gener i d'agost, que són les perfectes, les més indicades empíricament per tallar amb màxima garantia la canya i l'ullastre. Just avui vespre, quart dilluns de març, estarem, de ple a ple, dins la lluna en quart creixent. D'ençà del dilluns 19, quan es va escaure la tercera lluna nova de l'any, ja hem sortit dels efectes «preservatius» de les llunes cluques. Per tant, com que el satèl·lit ja ha girat, ens mantenim de moment fora de les influències màgiques de la lluna vella. Però, en canvi, quan la lluna és vella, i sobretot el gener, mestre Miquel acostuma de trescar a cama plena per les marines i les boscúries menorquines. Puja i davalla barrancs i s'afanya a proveir-se de troncs d'ullastre i d'un bon assortit de canyes. «Les canyes de lluna vella són les millors, Miquel Àngel», -que em fa amb la mateixa fantasia que hi posa en referir-se a les llunes cluques. I, ves, té raó, tota la raó del món. Són flexibles i fortes, fimbren elegants i abrinades. I el que resulta meravellós: no es podreixen mai. A condició que siguin collides en dies de lluna vella de gener o d'agost, és segur que no es faran malbé: açò hi és garantit. Vull dir que el corc mai no les podrirà. Tenen una gràcia estupenda per vinclar-se. Són les idònies, les perfectes que brinda la naturalesa, per convertir-les, un cop assecades a l'aire de l'ambient fresc de l'hivern, en l'ormeig per produir la pesca de vorera. Semblen fetes exprés. «Les canyes que cimbren, Miquel Àngel, són una lliçó estimabilíssima de l'existència humana: són a la vegada fortes i flexibles -que em recomana aixecant l'índex i dilatant l'òrbita dels ulls. Tots hauríem de maldar d'ésser com a canyes. Jo no m'hi he separat mai, d'aquesta ensenyança -em confessa cofoi-, i així he pogut anar tirant, més o manco bé, passablement: no ho oblidis». L'observació és ben exacta. Però, per mi, el dolor punyent rau en el fet que homes així, tipus com Miquel l'arader, se'ns extingeixen irremissiblement. Em tem que, aviat, els plorarem. Serà tan bon punt constatem que ja no ens envolten res més que oficinistes tèrbols, enervants i mediocres. La mort dels araders és també la nostra.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista