La trista mort dels araders

Per un empelt del malnom del seu germà Pere, se'l coneix per Miquel Manolete. És un cultíssim lluner. O llunòfol. O llunòman. Em parla de la lluna cluca, que és la fase de l'astre aconsellable per a no deixar encinta les dones, segons que m'insisteix sovint a repetir-me -més tost, a aconsellar-me amb una morbidesa de bergant. La lluna cluca és allò que, en definitiva, i expressant-ho ara amb propietat, es coneix per interluni: el temps en què la lluna no és pas visible en passar de vella a nova. També em parla de les llunes velles de gener i d'agost, que són les perfectes, les més indicades empíricament per tallar amb màxima garantia la canya i l'ullastre. Just avui vespre, quart dilluns de març, estarem, de ple a ple, dins la lluna en quart creixent. D'ençà del dilluns 19, quan es va escaure la tercera lluna nova de l'any, ja hem sortit dels efectes «preservatius» de les llunes cluques. Per tant, com que el satèl·lit ja ha girat, ens mantenim de moment fora de les influències màgiques de la lluna vella. Però, en canvi, quan la lluna és vella, i sobretot el gener, mestre Miquel acostuma de trescar a cama plena per les marines i les boscúries menorquines. Puja i davalla barrancs i s'afanya a proveir-se de troncs d'ullastre i d'un bon assortit de canyes. «Les canyes de lluna vella són les millors, Miquel Àngel», -que em fa amb la mateixa fantasia que hi posa en referir-se a les llunes cluques. I, ves, té raó, tota la raó del món. Són flexibles i fortes, fimbren elegants i abrinades. I el que resulta meravellós: no es podreixen mai. A condició que siguin collides en dies de lluna vella de gener o d'agost, és segur que no es faran malbé: açò hi és garantit. Vull dir que el corc mai no les podrirà. Tenen una gràcia estupenda per vinclar-se. Són les idònies, les perfectes que brinda la naturalesa, per convertir-les, un cop assecades a l'aire de l'ambient fresc de l'hivern, en l'ormeig per produir la pesca de vorera. Semblen fetes exprés. «Les canyes que cimbren, Miquel Àngel, són una lliçó estimabilíssima de l'existència humana: són a la vegada fortes i flexibles -que em recomana aixecant l'índex i dilatant l'òrbita dels ulls. Tots hauríem de maldar d'ésser com a canyes. Jo no m'hi he separat mai, d'aquesta ensenyança -em confessa cofoi-, i així he pogut anar tirant, més o manco bé, passablement: no ho oblidis». L'observació és ben exacta. Però, per mi, el dolor punyent rau en el fet que homes així, tipus com Miquel l'arader, se'ns extingeixen irremissiblement. Em tem que, aviat, els plorarem. Serà tan bon punt constatem que ja no ens envolten res més que oficinistes tèrbols, enervants i mediocres. La mort dels araders és també la nostra.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista