El futur de la pancarta

Vint-i-cinc mil, trenta mil, seixanta mil persones, tant és: dissabte vàrem tornar a veure una gentada al carrer, manifestant-se contra el govern de Jaume Matas, el polític que no vol presidir l'Illa -si perd les eleccions, se n'anirà a ca seva?-, ni fer comentaris davant de l'evidència -la remor generalitzada d'oposició a la seva política urbanística-. També ho deu ser, d'evident, per ell, que els seus votants no eren al carrer. Potser n'hi devia haver qualcun a Pamplona, ostentant banderes ben constitucionals i escuts ben forals, i cridant allò d'«una y no cincuenta y una», que és poc més o manco el que dirien després dels manifestants mallorquins -que n'hi havia un allà on d'altres en varen veure cinquanta-un-. A l'hora que a Palma una gentada protestava contra Matas, a Pamplona una gentada i mitja clamava contra Rodríguez Zapatero, i a Madrid bramaven contra Aznar, per haver dut l'exèrcit espanyol a una guerra pel petroli -ell continua dient que era contra el terrorisme internacional, o contra les armes de destrucció massiva, una croada, vaja-. El dissabte anterior, a l'hora que a Madrid milers protestaven per la cessió a ETA -haureu notat que esquematitzam, perquè és molt difícil mobilitzar ningú contra la política penitenciària d'un govern, igual que contra l'estratègia antiterrorista: els milers de fa dos dissabtes es movien contra el govern perquè els han dit que ha cedit davant dels terroristes-, a Barcelona hi va haver una tímida cassolada contra aquells que havien sortit a Madrid. Contra el PP, al cap i a la fi. Tot plegat, maneres d'expressar un desacord, de mantenir viu al carrer un enfrontament que s'hauria de poder expressar d'altres maneres. En el cas balear, l'olla ha bullit tota la legislatura, amb projectes materialitzats tot i l'oposició evident... I tornam a allò de just aquí dalt: l'oposició política no ha estat capaç d'articular res davant del frontó d'un govern -més que un frontó, un corró- que aplica una expeditiva política de terra asfaltada. I es dóna la paradoxa que, tot i la mobilització, la sensibilització, la il·lusió que hi ha una majoria que vol fer les coses diferent, etcètera, les polítiques reals han de tornar a sortir de les urnes. I després? Resultarà que qualsevol política que no s'adigui amb la hipertròfia d'estructures i l'speed farà mal al turisme, a la construcció, als treballadors i haurem de tornar a alimentar-nos només de faves, si és que encara hi ha un quartó per sembrar. I tornem-hi i torna-hi.