Ha passat un tant desapercebuda a Europa la commemoració del cinquantenari de la independència de Ghana, el primer estat de l'Àfrica negra que va aconseguir la sobirania. Entre el 1957 i el 1975, gairebé totes les colònies europees accediren a la independència, modificant completament el mapa de l'Àfrica subsahariana. En el cas concret de les colònies britàniques el procés encara fou més ràpid, ja que pràcticament va finalitzar el 1964. Aquest canvi tan extraordinari fou possible en bona part a causa del nou context polític sorgit del final de la II Guerra Mundial. Encara que per motius diferents, ni els Estats Units ni la Unió Soviètica, i encara menys les Nacions Unides, no eren favorables al manteniment dels grans imperis colonials. En paraules de l'historiador M.E. Chamberlain, especialista en aquest tema, «el clima de l'opinió mundial sobre la moralitat del colonialisme havia patit un viratge molt profund durant la Segona Guerra Mundial».
Amb tot, ni Londres ni París no s'haurien retirat d'Àfrica sense la pressió dels propis africans. En aquest sentit, fou decisiva una petita elit intel·lectual que havia estudiat en les universitat europees o americanes. També va esser important la influència d'alguns dirigents afroamericans com Marcus Garvey o W.E.B. Du Bois, que pretenien aglutinar totes les persones negres del món. De fet, des del 1919, se celebraren conferències panafricanes. La quinta va tenir lloc a Manchester, el 1945, i en ella hi va participar Kwame Nkrumah, de Costa d'Or, la futura Ghana, aleshores una colònia britànica. Com la majoria dels delegats, va donar suport a la lluita per la independència per mitjans pacífics i a la implantació d'un «socialisme africà».
Costa d'Or era una colònia relativament pròspera, ja que era el principal productor mundial de cacau i disposava d'una classe mitjana molt més àmplia que a les altres colònies d'Àfrica. També tenia una notable tradició de participació dels africans en els afers locals i, el 1946, ja existia un consell legislatiu de majoria africana. En la immediata postguerra mundial, el govern de Londres ja era conscient que hi hauria canvis a Àfrica, però només la revolta d'Accra, la capital de Costa d'Or, el febrer del 1948, amb 29 morts i 237 ferits, va convèncer Gran Bretanya que l'únic camí era la independència. Poc després, Nkrumah va fundar el Partit de la Convenció del Poble -CPP-, aviat molt influent entre els joves i els treballadors sindicats. A continuació va organitzar una campanya d'agitació, boicots i vagues que seguien el model dels nacionalistes de l'Índia. El mateix Nkrumah fou empresonat, però el seu partit va esdevenir majoritari a les eleccions del 1951. En conseqüència, el governador britànic el va excarcerar i el proposà com a primer ministre.
El camí cap a la independència no fou fàcil. Una epidèmia va destruir la collita de cacau, mancaven africans preparats per dur endavant l'administració i els ideals socialistes de Nkrumah xocaven amb els africans més tradicionalistes. Tanmateix, el 1956, el secretari britànic per als afers colonials, el conservador Lennox Boyd, acceptà la possibilitat d'una independència. Poc després, la cambra legislativa de Costa d'Or aprovà la independència per 72 vots a favor i cap en contra! Potser no tothom era partidari de Nkrumah, però tothom volia la llibertat. La transferència de sobirania es va realitzar, de forma pacífica, el 6 de març de 1957 i el nou estat prengué el nom de Ghana, per un antic imperi africà.
Cinquanta anys després, en un gran acte a Accra, amb assistència de nombrosos caps d'estat i de govern d'Àfrica, s'ha commemorat el naixement de Ghana. El seu president, John Kufuor, va recordar al carismàtic Nkrumah i va destacar que l'èxit dels ghanesos va estimular una onada d'independències a tot Àfrica. Amb una democràcia estable des del 1992, Ghana és un dels països que lluiten per sortir del subdesenvolupament en un continent injustament oblidat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.