La desbandada

La retirada de Jordi Pujol i la decisió d'ERC de relegar CiU a l'oposició han provocat reestructuracions de l'espai nacionalista arreu dels Països Catalans. De fet, més que de reestructuracions, es pot parlar de claudicacions (o de «realisme», si us apuntau a la resignació). De cop i volta, el Bloc valencià, el PSM i ERC han decidit que la resistència era inútil i que allò que calia era salvar els mobles (la democràcia, l'esquerra). Naturalment, la precarietat de les conviccions sobiranistes d'aquests partits és anterior a la desaparició del pujolisme, però, mentre CiU tingué la capacitat de formar governs, no podia afirmar ningú que el nacionalisme fos una marca sense possibilitats. I si el primer tripartit pogué semblar una maniobra circumstancial d'ERC, el segon ratificà que es tractava d'una desbandada en tota regla. El Principat, com correspon, ha liderat l'estratègia: la deserció d'ERC de l'espai nacionalista (definitiva, amb la liquidació de l'equidistància) per a integrar-se estrictament dins l'espai de l'esquerra ha estat una lliçó que han après immediatament al País Valencià i a les Illes. Bandrés i Euskadiko Ezquerra feren aquest mateix exercici de realisme fa una quinzena d'anys. Però, amb més coherència, s'integraren directament al PSOE: pagar per pagar, sabates grosses. Naturalment, que els resultats siguin semblants no significa que poguem jutjar amb la mateixa severitat els tres comportaments. Les circumstàncies són diferents: al País Valencià, el nacionalisme s'acosta al 5%, a les Illes supera el 20% i al Principat tenia majoria absoluta al Parlament. L'actuació del Bloc valencià és la que té més justificacions: en primer lloc, allà, un PP impresentable desaconsella molt especialment el vot testimonial, en segon lloc, la llei electoral dificulta la sortida de l'extraparlamentarisme, i, en tercer lloc, l'Esquerra Unida del País Valencià és una opció que, donades les circumstàncies, no repugna. El Bloc negocià durament i tancà l'acord amb dignitat. Tot el contrari del PSM, que no volgué reforçar les posicions nacionalistes amb una aliança prèvia amb ERC i pactà massa fàcilment amb uns comunistes i uns verds que a les nostres illes són jacobins en estat pur. La incorporació a darrera hora d'ERC és irrellevant i no introdueix cap matís nacionalista en una coalició estrictament esquerrana. A Eivissa, on la feblesa del nacionalisme deixa poques opcions, han optat, probablement amb encert, per intentar un «tots contra el PP», justificat pel desastre urbanístic. Que al Principat l'opció d'ERC no tingui la forma de coalició preelectoral no minva gens la gravetat d'una elecció que ideològicament és més compromesa que les del PSM o el Bloc valencià perquè ha estat decidida sense cap constrenyiment. Hi havia un enorme ventall de possibilitats i ERC ha triat fer un paper idèntic al d'Iniciativa (indicau-me, si en sabeu, una sola diferència, que no sigui retòrica, entre aquests dos partits). I els fets demostren que l'articulació dels membres del tripartit és més sòlida que la de moltes coalicions estables: Duran té més marge de maniobra dins CiU que Puigcercós dins el tripartit. No es tracta d'una entesa circunstancial, sinó del propòsit d'implantar un règim perdurable (si els Ciutadans no desgracien la jugada).