Cara bèstia

Conta una rondalla popular d'aquestes contrades que un drac (a les rondalles de Menorca un drac és un gegant ferest capaç de menjar carn batiada; lleig i devorador com l'animal fantàstic amb figura de serpota grossa i cos proveït de potes i ales), doncs un ogre, que era tan gros com ase, tenia molta de fam. Però vet aquí que tot animal que escometia per menjar-se'l trobava la manera d'enganar-lo i en fugia cametes treis-me d'aquí. El drac quedava mig estamordit i tornava a començar la recerca. Fins que, sol post, arriba un pastor a prop del pou on el gegant seia. «Uep tu! T'hauré de menjar, perquè no hi veig de fam i no he tastat res ni mica en tot lo dia». La situació es presenta complicada per al pastor davant la lògica implacable del devorador afamat. «T'hauré de menjar» com a perífrasi d'obligació indefugible. «No hi ha més remei -sembla que diu-, perquè tenc una fam qui m'alça, i jo som més fort que tu i faig el que vull». Davant açò inexorable, l'estratègia del dèbil és fer funcionar el cervell amb intel·ligència. «Que no m'heu reparat bé, que jo som vell i magre» -contesta el pastoret. «En canvi, estaríeu servit de menjar-vos una gran fogassa que guard aquí baix». I li assenyala el fons del pou. Aquella nit la lluna feia el ple i es reflectia dins l'aigua quan el drac s'arrambà al coll del pou per veure-la. «I com la podrem treure?» -que li diu. El pastor li assegura que ell mateix li farà arribar quan es posi dins el poal i davalli a agafar-la. Al drac li agradà la idea i... No cal explicar res més del que va passar. La història és bona. A altres terres la protagonitza un llop, però és igual: què té més un llop banaula que un drac estúpid?

No hauríem de voler ser com la cara bèstia que tot s'ho creu. Els llestos de la rondalla ara i aquí no són precisament la gent del poble. Més tost, al contrari, la gent sol deixar-se seduir per les promeses d'aconseguir la lluna, que els fan individus prou espavilats per treure de la bestiesa nostra bona llenca de profit personal. Ens venen creixement econòmic com a sinònim de desenvolupament. Mentida. El repartiment equitatiu de la riquesa és un requisit previ indispensable perquè l'acumulació esdevengui desenvolupament. Ens l'indiquen en termes de renda per càpita. I no. L'índex de desenvolupament humà ha d'incorporar altres mesures necessàries, com són la mortalitat infantil, l'escolarització, l'accés a l'aigua potable... L'abundància i la qualitat dels béns públics en un país és el millor indicador del seu nivell de desenvolupament, així com també la seva absència i qualitat deficient és un índex de subdesenvolupament. Així no fan els comptes els nostres governants, inscrits a la «Confraria del Sant Ciment» (feliç troballa en els articles d'en Francesc Sintes). El capital, que ens defineixen aquests confrares en termes de diners i d'actius per guanyar doblers, incorpora avui en dia també els coneixements i les habilitats de les persones (capital humà) així com els lligams intangibles de relacions i institucions que mantenen unida i funcionant correctament una economia local i regional (capital social). Que poc que en parlen d'aquests dos altres conceptes quan es refereixen a l'economia balear! Mai han incorporat als seus balanços de gestió els costos que generen les externalitats negatives de tanta autopista i de les infraestructures faraòniques al servei d'engreixar els números. El sol augment del Producte Interior Brut no és, per si mateix, un bon objectiu per a la política econòmica, encara que ens en parlin amb entusiasme. El benestar i la qualitat de vida de la població no es mesura així: s'han de considerar factors com el fet de gaudir d'un hàbitat benigne o les activitats d'oci. I també han de tenir-se en compte aquelles activitats econòmiques que no es paguen, com el treball domèstic o l'atenció als infants i a les persones grans, que a la nostra societat continuen fent les dones en el si de les famílies. Açò importa molt. Observem, per contra, com sí que inclouen en el PIB activitats que deterioren la qualitat de vida, com les que malmeten el medi ambient. En aquests càlculs, tampoc s'inclouen els béns i serveis que genera l'economia submergida, xacra que actua d'autèntic coixí social i que a Itàlia i a Espanya es diu que pot arribar a representar el 20% del PIB.

És fals que en entre els costos econòmics per decisions que impliquin indemnitzacions en drets adquirits s'hagi de contemplar el lucre cessant, com sol ser pràctica habitual per aquestes terres nostrades. I parlant d'infrastructures, és clar que aquestes donen la talla d'un país modern i d'una economia potent. Però les inversions enormes que sovint aquestes demanen a l'erari públic s'han de decidir després de sospesar costos i beneficis socials, amb l'aval d'estudis rigorosos. No és el cas. Acabam de veure com en unes quantes hores el govern espanyol canvia de parer sobre l'adscripció de la làmina d'aigua per construir una infraestructura portuària de gran impacte econòmic a la badia de Ciutadella i el criteri que valora és el de l'acord polític (ja sé que en els temps que corren no és fàcil veure coincidir PP, PSOE i PSM) oblidant-se de les exigències que la prudència mínima reclama: documents fiables, anàlisi dels projectes, valoracions econòmiques, impacte ambiental, exposició al públic, tràmit d'al·legacions... La democràcia és respecte a les formes, als procediments i als controls de legalitat o no és democràcia. Compartesc, doncs, la perplexitat manifestada pel GOB de Menorca davant l'assumpte del dic: no s'entenen aquestes presses. La gent ho vol així -em direu- i és ver probablement. Emperò... Quan el drac o el llop va ser dins el poal (o el vot dins l'urna), la corda va quedar en mans d'aquell que l'havia induït a pensar que la lluna del mirall d'aigua era una fogassa de formatge. Tenia tantes ganes de cruspir-se-la que va caure en l'engany i d'aquella fondària de pou no en va saber sortir. No ho podrà lamentar, ben ofegat com va quedar dins la falsedat mortal d'aquell miratge.