Quadern de viatge

Dilluns, 5.- Jon Juaristi és un dels mercenaris més sòrdids i deshonests de la cultura espanyola. El seu historial de serveis com assoldat és extens en diverses disciplines. Ara, acaba de guanyar el premi Azorín de novel·la amb una obra per bastir el personatge de la qual l'escriptor s'ha inspirat, atès que era un model proper i admirat, en ell mateix. Així es desprèn de les seves manifestacions a la premsa addicta al règim de sedició que ell mateix propugna: «me interesaba -confessa- la construcción de un personaje vacío, con falta de carácter moral». En aquest sentit, tot acusa que parla d'una autobiografia novel·lada. Potser es tracta d'una obra supèrflua, atès que hom pot apropar-se a la realitat de la persona, en comptes de fer-ho a la ficció del personatge, car sens dubte l'haurà maquillat segons la seva conveniència. De les moltes maneres de practicar el terrorisme, la intel·lectual no és la més innocent. Alguns han elegit ser els difusors de la deserció, els portaveus d'un vassallatge indigne, tot a canvi d'un preu raonable en temps de desconcert. Això no obstant, quan tornin guanyar els seus la recompensa haurà de ser generosa, com ja ho fou abans de la desfeta.

Dimarts, 6.- Acuseu-me, si voleu, d'aprensiu, d'exagerat, de temorenc. Acuseu-me d'excessiu, d'extremós, de covard, però aquesta dreta extrema, que vol recuperar el poder a qualsevol preu, ha elegit un camí sense retorn, una drecera que no és, precisament, la del suïcidi polític, puix que és més propera a l'homicidi democràtic. La diferència semàntica entre dreta extrema i extrema dreta és subtil, potser inexistent ara mateix. Els ultres, els integristes, els radicals, els violents, els colpistes, els nazis, els feixistes, ja no s'avergonyeixen del seu passat ignominiós, ni de mostrar-se tal com són, hereus dels botxins més despietats i sanguinaris, ni de sortir al carrer, ben al costat dels seus germans ideològics, provocant el conflicte i la desavinença, reclamant la dictadura, proclamant la barbàrie, incitant a l'alçament nacional, arborant la bandera de l'odi i de la repressió. Qui no es prengui seriosament l'amenaça, el perill que per a la societat i, especialment, per a la democràcia, suposa el revifament, instigat per una dreta que ha deixat de mostrar la seva cara amable per treure els ullals d'escurçó, de la intransigència, en un futur no llunyà haurà de patir i lamentar les agressions dels intolerants, dels fanàtics, dels executors. Amb la seva actitud poc escrupolosa, el Partit Popular, la seva cúpula jeràrquica, els seus ideòlegs dogmàtics procedents de la Falange, són responsables d'estimular, en individus incivils, en ciutadans ignorants, comportaments i activitats que freguen o ultrapassen els marges de la legalitat democràtica. És estrany que cap dels seus militants, o votants, o simpatitzants, no aixequi la veu del seny, del sentit comú, de la moderació, per tal d'aturar aquesta espiral d'insensatesa. Acuseu-me, si voleu, d'alarmista, de pessimista, de poruc, però ni la meva preocupació, ni la meva inquietud, no són pas excessives, davant uns esdeveniments i una estratègia que cerca aflorar el pitjor de l'instint de les persones. Una astúcia per provocar el cos a cos, tècnica d'assalt en la qual excel·leixen.