Mentre els jutges i els secretaris judicials es puguin moure lliurement per tot el «territori nacional» (espanyol) sense haver d'acreditar el coneixement de les diferents llengües oficials, els drets lingüístics d'una tercera part dels ciutadans de l'Estat no estaran garantits. Així de clar, així de llampant. Llegesc en diversos mitjans que «un 45% dels jutges tenen reconegut el mèrit del català». Dit d'una altra manera, que hi ha més de la meitat dels jutges (i les dades parlen només del Principat de Catalunya) que no poden operar normalment en llengua catalana. En una població «bilingüe» com la nostra (en la qual els catalanoparlants som blingües i els castellanoparlants poden ser-ho o no ser-ho), el fet que més de la meitat dels jutges desconegui el català ja decanta claríssimament la llengua a utilitzar, i bandeja sistemàticament els drets lingüístics dels ciutadans.
El més preocupant dels baixos índexs de coneixement (i, sobretot, ben correlativament, d'ús) de la llengua catalana entre els membres de l'Administració de Justícia no ve pel cantó de la deficiència que això implica en el procés de normalització de la llengua catalana, sinó pel que implica en relació als drets de la gent. A l'Estat espanyol hi ha set comunitats autònomes que tenen com a oficial, juntament amb l'espanyol, una llengua que no és la pròpia de l'Estat: Galícia, País Basc, Navarra, País Valencià, Catalunya i les illes Balears. A més a més, hi ha com a mínim quatre comunitats autònomes més (i dues ciutats autònomes) que tenen minories que utilitzen alguna llengua diferent de l'espanyola: Castella-Lleó (amb el gallec, a la zona del Bierzo), l'Aragó (amb l'aragonès i el català a la Franja), Astúries (amb l'asturlleonès), Múrcia (amb el català, al Carxe), Ceuta i Melilla (amb l'àrab i l'amazic, a ambdues ciutats). En aquestes quatre comunitats autònomes i a les dues ciutats nord-africanes els processos judicials van en espanyol i punt. Allà on no hi ha oficialitat lingüística, els drets dels ciutadans queden completament bandejats i ni tan sols se'n reconeix l'existència. El que val per a qualsevol persona a qualsevol lloc civilitzat no serveix per res en aquestes àrees. Supòs que ni ha passat pel cap dels responsables de l'administració de justícia demanar que un jutge de Ceuta es pugui expressar en amazic, que un melillenc domini l'àrab o que un que exerceixi a Ponferrada sàpiga escriure gallec, i, encara molt menys, que un jutge de Saragossa tengui cap ni un deure de saber aragonès.
L'Administració de Justícia, emperò, ha de vetllar pel compliment de la legislació vigent. A les illes Balears, a Catalunya i al País Valencià, l'Estatut d'autonomia estableix una doble oficialitat lingüística, amb el que això implica. Que una llengua sigui oficial vol dir que la gent té dret a utilitzar-la davant tots els estaments públics, sense que el seu ús li pugui causar cap tipus de prejudici ni de desavantatge. Perquè no existeixin aquests prejudicis ni desavantatges, tots els servidors públics d'aquesta administració, des dels primers (jutges) fins als darrers administratius haurien de dominar, tant oralment com per escrit, les dues llengües oficials. Si existeix descompensació entre una i l'altra, vol dir que l'Administració de Justícia no compleix la llei que ha de complir i fer complir. Amb quina cara podrà un jutge exigir a una gran superfície comercial que s'atengui en català els clients si ell mateix només pot fer els judicis en espanyol? Com s'atendran els drets dels consumidors -garantits per la llei- si el funcionariat de l'administració de Justícia no domina fluidament la llengua catalana?
A la part del territori lingüístic on l'administració de Justícia funciona més en català (la demarcació de Girona), només un 43,6% dels escrits són en la nostra llengua. I, encara, han baixat en relació a anys anteriors. En el conjunt del Principat de Catalunya, només un 45% dels jutges saben català. I, entre els secretaris judicials, la xifra baixa a un 36%!
Certament, ja voldríem, a les Balears, com es diu col·loquialment, plorar amb els seus ulls. Però és que, acostumats a la anormalitat i a fer que aquesta no ens deixi veure el que seria no ja normal sinó legal, trobam que els percentatges del Principat estan molt bé. D'aquests percentatges, en deduïm que devers dues terceres parts dels ciutadans de Catalunya veuen conculcats els seus drets lingüístics davant els tribunals. És clar que, en un lloc on els que no podem exercir els nostres drets lingüístics som pràcticament les tres terceres parts, veure que en un altre lloc del nostre país n'hi ha una tercera part que sí que ho poden fer ja ens sembla una meravella.
L'única garantia per als drets lingüístics dels catalanoparlants, el model flamenc: a la Bèlgica de parla neerlandesa ningú no pot entrar a treballar en un jutjat, ni com a jutge ni com a administratiu, si no domina plenament, a tots els nivells, el flamenc. Per tant, entre nosaltres, mentre no s'exigeixi el mateix nivell de català que d'espanyol per a tothom, no es garantiran els mateixos drets per a catalanoparlants i per a hispanoparlants.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.