Eclipsis naturals i altres

TW
0

Quan el cos més gros es posa davant el petit, el tapa. L'eclipsi de lluna de dissabte passat em du al cap el títol d'un article que el columnista Ignasi Aragay publicà fa temps al diari Avui: Ens volen només si som invisibles, com a volent dir que els globalitzadors del mercat econòmic mundial pretenen també esborrar les diferències entre els pobles i entre els individus fins a convertir-nos en anònims indiferenciats, la qual cosa ens fa ser simples nombres i personalment indestriables dins la massa de gent, o sigui invisibles.

I tanmateix, darrerament, si estàvem atents al panorama literari d'actualitat, hem sofert un magnífic empatx de localisme. Sigui dit només a tall d'exemple, primer va ser la història d'Amin Maalouf Orígens, un viatge al Líban dels seus avantpassats. Després va venir la novel·la, també profundament localista de Hiner Saleem El fusell del meu pare, sobre el drama de la seva gent, el poble kurd iraquià. En tots dos casos hi batega l'autenticitat d'alguna cosa viscuda, de l'experiència personal, de l'espai conegut, íntim, petit. Maalouf i Saleem recreen un món que és seu i que han perdut. Fan literatura d'aquesta pèrdua evitant la nostàlgia. L'exili porta sovint a la necessitat d'escriure contra l'oblit, i si no, mirau la rica literatura dels catalans que van marxar el 1939.

Fa tres o quatre anys enrere vam assistir amb els referèndums d'Espanya, França, Holanda i Luxemburg al gran embolic constitucional europeu. Hi ha qui ha estat escampant la idea d'un clàssic europeisme o universalisme contra localisme. El plantejament és simplista però, posats a seguir-lo, el vot de Bernardo Atxaga, l'autor d'Obabakoak, llibre emblemàtic de la recuperació literària euskera i de la qual se n'ha fet una versió cinematogràfica, seria clarament localista, a favor del reconeixement de la impressionant diversitat europea. Europa serà diversa o no serà.

No sol ser freqüent que qualcú viatgi per Europa per trobar-se igual a totes les ciutats. Una cosa és la unitat econòmica, política i social i una altra l'homogeneïtat cultural. Des del meu insignificant localisme menorquí, m'adon que en aquesta Europa actual l'euro és el rei i la resta som comparses. I alguns, com els ciutadans de nacions sense Estat, com nosaltres, som simples fantasmes. Ens volen en la mesura que siguem invisibles.

Reivindiquem, no obstant açò, la unitat cultural europea que es troba, entre molts altres exemples, en els contes dels germans Grimm. Com en els grans reculls de Rondalles Mallorquines o en els dos més modestos volumets de les Rondalles de Menorca, hi trobarem uns valors «ben nostres», a la vegada que els arguments i, sobretot, els temes tenen un abast autènticament universal. Francesc de B. Mol va encertar de dir-ho perfectament al pròleg que va escriure per a l'edició de 1973 de les rondalles menorquines recollides per Andreu Ferrer Ginard:

«Quan dic uns valors 'ben nostres', vull dir ben menorquins en la forma d'expressió que aquestes rondalles han pres durant moltes centúries de passar d'una generació a una altra dins la nostra Roqueta. No vull dir, emperò, que siguin creacions menorquines els temes o arguments de les rondalles. Està ben comprovat que la temàtica de les narracions tradicionals, d'autor anònim i transmeses oralment de pares a fills -o d'avis a néts-, no és pròpia d'una nació determinada, sinó que es troba estesa a molts de països, i en certs casos és patrimoni de tota la Humanitat. Així, les mateixes rondalles que surten en el llibre del mestre Andreu Ferrer, apareixen, amb modificacions de detall, a l'Aplec de Rondaies Mallorquines d'En Jordi d'es Racó (pseudònim de mossèn Antoni M. Alcover). En Pere d'es fabiol té el mateix argument que la rondalla mallorquina S'hortolà de s'Hort d'es Gabre; la d'El Bon Jesús i Sant Pere, a l'Aplec de Mn. Alcover té el títol Es soldat de Marina; N'Espardenyeta menorquina correspon a la rondalla que a Mallorca se titula Sa fia d'es carboneret (mentre que N'Espardenyeta mallorquina és la protagonista d'una altra rondalla ben diferent). Així podríem anar trobant coincidències argumentals de les altres rondalles de Menorca amb les de Mallorca: més encara, amb les de tot Espanya (comprovables, per exemple, a la col·lecció Cuentos populares españoles d'Aurelio M. Espinosa), amb les de França, d'Itàlia, d'Alemanya (basta llegir les dels germans Grimm) i amb les de l'ndia, de Xina i de tot això que ara anomenam el Tercer Món. Essent així, ¿per què podem dir que les rondalles recollides pel senyor Andreu Ferrer són 'ben nostres', o sia, ben menorquines? Ho podem dir, amb raó, per la forma que han pres dins Menorca els temes narratius que arribaren aquí, fa centúries (...). No sabem qui va dur a Menorca els arguments de les rondalles; però sabem que, en boca dels menorquins, aquells arguments han pres una forma especial, uns detalls que caracteritzen com a menorquines aquestes narracions tan antigues i de tan diverses procedències». La citació és llarga, però crec que no es pot dir millor.

En un altre ordre de coses, però sense sortir-nos del tema identitari. La pel·lícula Babe, d'Alejandro González Iñárritu, tan anomenada, evoca el concepte bíblic de la Torre de la Confusió per fer palès el fet que les identificacions errònies, les confusions i els malentesos són les mans invisibles que guien les vides dels éssers humans. Alguns comentaristes polítics han cregut veure en el missatge del realitzador mexicà una manera d'entendre l'actual moment polític espanyol. Els dos partits majoritaris parlen llenguatges diferents, estan emmesos en un guirigai, on l'atac personal frega l'insult i el tot val és a l'ordre del dia. No es pot arribar a cap acord si una de les parts posa condicions irreductibles; són incapaços de sortir dels seus encastellaments respectius. Els partits minoritaris, vistes les circumstàncies balears, tampoc no en deuen sortir gaire ben parats d'aquest estat de coses. Dit en modalitat menorquina -varietat ciutadellenca-: una «endemesa». Una endemesa és l'esbroncada que dedicaren els senadors del PP al president Rodríguez Zapatero dimecres passat a la cambra «alta». Mala educació, grosseria, cridòria... Un dia em comentà en Joan Saura, d'IC-V, que en la seva etapa al Congrés dels Diputats, mentre intervenia a la tribuna d'oradors, des de la fila d'escons coneguda en argot parlamentari com a «tendido cero» del PP, solien arribar-li alguns crits de «comunista, cabrón» i altres fineses d'aquells «demòcrates». Evidentment, l'insult no li venia per «comunista», sinó pel mot següent i altres. Supòs que cap d'aquests proferidors d'insults deuen tenir la hipocresia de manifestar-se en defensa dels valors cristians i la dignitat democràtica. O sí que la tenen? Per cert, a quina important figura socialista pretenen insultar quan actualment es refereixen a «la Tísica»? Em deman si el ciutadellenc Joan Salord i el maonès José Seguí, a les files del PP respectivament diputat per Balears i senador per Menorca ¿s'han comportat qualque vegada en seu parlamentària com es comporten alguns hooligans del seu grup polític? Pel bon nom del poble que representen, em sabria molt de greu que mai hagués estat així.