L'encontre amb un amic em forneix del que jo anomèn «històries deixades» i em va bé per reviscolar alguns dels llocs comuns en els quals s'ha mogut la recerca socioeconòmica de Balears aquests darrers anys; la recerca sobre l'evolució del turisme, també. I ja no en parlem sobre la precisió científica o terminològica en l'ús i abús d'alguns conceptes com «balearització», «boom turístic», «hipertròfia dels serveis», «monoconreu turístic» fins a desembocar a la mítica «diversificació econòmica». Si no es duia a terme aquesta diversificació (amb un toc de «la via menorquina al creixement») es feien presents els perills d'acabar pescant una «dutch disease» (malaltia holandesa) que en el nostre cas seria una «Balearic disease» ( Malaltia baleàrica, res a veure amb el «mal francès», supòs), punt final de l'evolució apocal·líptica -i sical·líptica, en petit- de la nostra terra. Això sí, tot passat pel sedàs dels entesos. La història d'avui és d'abans -d'abans del turisme de masses, vull dir- i aquest «abans» és també terreny abonat per a la disputa -intel·lectual, «por supuesto»-, en aquest sentit n'hi ha que discuteixen si això d'aquí era, fa uns anys, una societat de pagesos i cacics o no, no ho havíem mirat bé, i hi havia obrers, menestrals i empresaris agosarats pràcticament darrera cada cap de cantó. Tot sigui per discutir. A un servidor li agrada tenir tema de conversa, un «pour parler» com qui diu. Mentre els experts i set-ciències discutim, n'hi ha d'altres que van per feina abocant-nos al camí de la insostenibilitat, malgrat les Agendes 21. I tanmateix, els turistes segueixen augmentant i la bombolla immobiliària s'infla i s'infla, però no esclata. Tenc un bon amic que, desencisat, s'ha assegut a esperar que el turisme se'n vagi a Can Bum («un altre boom?») i la bombolla faci un pet; ja s'ha comprat la llista per fer-se els calçons-amb-bufes, l'hàbit indispensable per viure amb dignitat a la «Mallorca post-turística». Mesquinet. Ja hi retornarem un altre dia a aquestes casuístiques, gens marginals. Per tant: poca conya amb les coses de menjar. Però ara els present una història deixada, o regalada, d'abans del primer boom turístic.
Me deia el meu amic: «Mon pare en venir l'estiu, que jo ho recordi d'al·lot ho férem sempre, preparava el cabriol amb una egua ensellada, crec que la teníem, te gosaria dir que només per a això. Ja teníem cotxe, però aquesta eixida la fèiem amb tracció animal. I de ca nostra, evitant un poc les carreteres, ens duia ma mare i els meus dos germans a nedar i a estar tot un dia a Palmanova. El camí era deliciós i els preparatius també, ma mare no solia nedar, sempre tenia una excusa, que si no me trob molt bé, que si s'aigua és freda, però en canvi disfrutava amb els preparatius i sobretot que no hi faltassin mai albergínies farcides amb salsa de tomàtiga per damunt. Mon pare ens deixava dur les 'riendes' un poc per hom, en els trams on el camí era menys complicat. En arribar a aquella platja, tan hermosa, anàvem sempre a uns 'trasts' -ara diríem solars- que eren nostres i que mon pare no sabia molt bé què n'havia de fer i l'excusa per anar-los a veure era el bany de cada any. Hi havia uns pins barraquers, tombats per la constància del vent, grossos, que feien molta d'ombra i allà muntàvem el campament. Ma mare parava un espècie de taula, treia els queviures, el beure que estava en fresc amb una gran barra de gel que ens havien duit de bon dematí... i nosaltres tres: escapats cap a la platja. Nedàvem, dinàvem, rèiem, ai... Climent! Mon pare ja no hi és, el meu germà gran es morí, també d'un càncer... i jo ho record molt; és, no sé com dir-ho... com una econostàlgia, perquè m'entenguis. Aquelles tovalles dins la garriga, ma mare cridant: 'no vos faceu tan endins!'; mon pare més permissiu: 'deixa-los estar', mentre tornava de fer una expedició fins a les platges de Son Macià, després d'haver inspeccionat les dues o tres cases que s'estaven construint a n'aquella urbanització dels Roses, no hi havia res, res de res.
Ara, el que més m'agradava, el record privilegiat, d'aquests que te guardes dins la caixeta especial del teu cervellet és el següent. En arribar, els tres al·lots ens posàvem el 'traje de baño', els dels nins eren amb tiranys, no eren calçons curts o 'meybas' que se digueren després, el de la meva germana duia com unes faldetes, i cametes me valguin cap a la platja. Hi havia com una espècie d'embarcador de fusta, llarg, perquè la platja era molt baixa i tocaves l'arena amb els peus un bon tros ben endins, idò cap allà anàvem els tres, primer correnços amb esquitxotades, després nedant com podíem, fins arribar al final de l'embarcador. L'egua, que mon pare deixava amollada, ens seguia dins l'aigua, trotant darrera nosaltres, el darrer tram també nedant, com ho fan els cavalls, i quan arribava al final de la plataforma, tots tres hi pujàvem damunt i ens treia defora de l'aigua. En ser a la platja s'espolsava l'aigua, frenètica. Un dels germans -cada pic un diferent- la se'n duia un poc enfora, per despistar-la, i corrensos ens tornàvem a ficar a l'aigua... l'animal, tornem-hi torna-hi, darrera nosaltres, i tots damunt ella, un altre pic i un altre... Això ho fèiem no sé quantes vegades, no sé qui passava més gust, si nosaltres o l'animal o mon pare que ho talaiava des d'enfora. Ma mare passava pena que, amb una coça ens fes mal, però t'he de dir que tenia seny de bèstia vella, l'egua aquella, anava alerta com si fóssim fills seus. Ves-hi ara a Palmanova! I el que te cont no són coses de l'any tirurany. Eren els anys cinquanta del segle XX, abans d'això que en diuen el boom turístic».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.