El dia de la Dona i els 294 dies següents

Però la qüestió és si, la resta de l'any, a la pràctica diària, amb gests importants i altres que semblen poc valuosos, demostren aquesta solidaritat. I aquí es pot incloure dretes, esquerres i centre, si encara es poden expressar així les tendències de la gent. També inclouria en aquest inventari el catòlics progressistes.

Portam a sobre una càrrega històrica i cultural que fa a la humanitat torta: ens impedeix veure el món amb els dos ulls, el de les dones i els dels homes. Així, la meitat de la humanitat encara resta silenciada i menys valorada.

El feminisme anomenat de la diferència, propi de les classes conservadores i de l'església oficial, atribueix a la dona, per essència, unes qualitats, unes obligacions, unes virtuts i uns quefers específics i diferents dels que corresponen als varons. Allò que és únicament herència cultural ho converteixen en antropologia i teologia. En els documents dels caps de l'església (que sempre són homes) apareixen grans elogis a les dones, però els assignen un paper determinat i limitat que fins ara sempre ha acabat afavorint els homes. Diu Elizabeth Shussler Fiorenza, teòloga alemanya i catedràtica a Harvard: «Para aquellos que están destinados por la cultura patriarcal y las estructuras sociopolíticas a convertirse en 'sirvientes' de quienes tienen el poder sobre ellos, la recuperación teológica o eclesiológica de 'servicio, esclavo, sirviente, autosacrificio...' no puede tener una función liberadora, en tanto que las estructuras patriarcales continuen dividiendo a la gente en los que sirven y los que son servidos... la teología feminista de liberación debe buscar conceptos bíblicos tales como: «dynamus, exousia, soteria, es decir, poder, autoridad, bienestar, que pueden cuestionar críticamente la producción religiosa-cultural de la mentalidad sirviente»...

Quina imatge de la Verge Maria ens han ofert? Silenciosa, com esclava del Senyor, obedient, sofrint i servint. I al mateix temps l'han vestida de gran senyora, sempre joveneta i hermosa i l'han carregada de joies. Per què no recuperam Maria, dona senzilla de poble qui, embarassada, es decideix a travessar les muntanyes i anar a ajudar la seva cosina? I les dues fan festa i celebren la fe que tenen i els fills que esperen i Maria acaba dient: «Déu ha fet meravelles amb mi... alça els pobres i els rics els deixa sense res.»

Es pot parlar de servei, però més als varons, (malgrat siguin molt menys els que escolten les homilies). Els primers cristians decidiren crear la funció de «Diakonia» perquè unes persones determinades es poguessin dedicar al servei dels més pobres. Actualment s'ha convertit en un escalafó inferior al nivell de sacerdot, qui té per damunt el bisbe i aquest el papa dins l'estructura vertical de l'organització eclesiàstica. Per major afronta a les dones, fa poc, s'han nomenat diaques homes casats en unes condicions determinades, però no les dones, qui sempre han fet i encara fan la funció de diaconia, netejant les esglésies, servint e la família, els orfes, malalts, vells, i els mateixos capellans.

Quant als cristians progressistes, malgrat que teòricament accepten els nous moviments culturals, crec que la seva valoració pràctica del feminisme no està a l'altura de l'ecologia o pacifisme. Els teòlegs (també els progressistes) no valoren la teologia feminista ni les seves teòlogues. Qui surt a la televisió o als diaris?.. Fa uns poc dies a Palma han fet unes conferències dos teòlegs de fora, considerats dels més progressistes. Un d'ells, parlant de les dificultats que té la persona d'avui per creure va dir que hauríem de reconsiderar moltes coses i tenir un diàleg honest amb la realitat actual. La realitat d'aquell dia era que a la presidència de la taula hi havia dos homes, capellans i després a la tertúlia s'hi afegiren tres homes més i capellans també. Deixaren els darrers cinc minuts per fer alguna pregunta (que només va poder ser una) al públic, compost d'unes noranta dones i cinc o sis homes. Les dones creients hauríem d'exigir una llei de paritat, semblant a la que tenen els polítics. Ells no tenen més remei que incorporar dones a les seves llistes. Però, no els donen el ministeri d'economia... Algunes es presenten defugint les dificultats a vegades del propi partit, (com diuen de l'actual candidata francesa). A les dones no se'ls perdona res. No és que a mi m'agradin les ministres espanyoles posant amb vestits de modistos importants, però. Qui critica les vestimentes dels ministres i homes públics? Basta mirar-los per sobre que no són «Made in Xina». També sabem que les marques masculines són més cares que les femenines.

Reconec que la darrera generació ha donat grans passes envers de la igualtat d'oportunitats, de rols i de drets. Però és necessari que lluitin contra les noves opressions més difícils de descobrir per la seva subtilitat i encobriment sota un vel de modernitat.

Maena Juan, Associació Creients i Feministes