El cafè de sempre

Faríem un article de trinxeres, enfronta-
ments espuris i desplantades -lletjos, diríem-, però sabeu que no ens hi posam per poc -pensa que dissabte sonaran les cornetes i darrere de cada llaç blau no encertarem a dir què hi ha-. Seguint l'exemple del President, el meu negre diu que no tornarà a fer feina si no és per guanyar un premi literari, i hem rigut tots quatre, al voltant d'una cafetera italiana. En temps d'aquestes màquines que treuen el cafè d'un paquetet individual, la tassa perfecta amb dos dits d'escuma, hem reivindicat el percolador: l'/oroley/ de sempre, el cafè en comunitat, l'aigua fins just per davall de la vàlvula, i da-li foc lent fins que sentis l'avís del brevatge just abans de bullir. La cafetera italiana és la tassa en la taulada, tots bevent del mateix suc -potser qualcú rebentant-lo amb amazones-, i compartint-lo fins escurar el dipòsit d'acer. El líquid que en surt no és perfecte, mai queda igual que l'altra vegada. Fins i tot hi ha famílies que tenen LA cafetera, aquella que el fa el més bo del món, que no ha tocat mai sabó, ni ho provassis. I, molt sovint, la cafetera de canostra, el giny platejat amb mànec de plàstic i harmonia en les formes, és precisament l'excusa ideal per sortir i fer-ne un d'exprés al bar de la cantonada, que per això hi ha els professionals. Amb tot, l'artefacte és bell, el sistema màgic, a ulls d'un nin que veu com l'aigua del cos inferior ha desaparegut i dalt hi ha quedat allò negre, aromàtic, amarg. I en l'explicació hi ha la física, i la gravetat, i el regust de no acabar d'entendre-ho, què vols que et digui. Faríem un article contra el cafè de calcetí, l'amic americà, i aquella aigua bruta que en surt, metzina poderosa i traïdora, però el meu negre, ja des de casa estant, assegura que no té res contra les melittes. O una reivindicació de l'ús puntual del cafè mexicà d'olla, amb sucre i canyella. O el turc, que és com el grec, o el grec que és com el turc. Cafès aquests amb pòsit -marro!- ideals per llegir al fons de la tassa destins incerts, fantasia pura. Aquests dies de llegir enfrontaments verbals, retrets d'estretes ments extrets de l'hemeroteca, hem recuperat la italiana: fullejam el diari d'avui, ple de dejà-vu, gairebé en tons sèpia. I abans de sentir el xiular ronc ja se'ns ha omplit la casa d'aquella olor de vuit del dematí, agradable i familiar. Així, com sempre...