Amb la deserció del nacionalisme socialista de la trinxera sobiranista on fins ara havia militat (i em referesc a tot l'àmbit nacional), he volgut repassar allò que fa cent anys escrivia Gabriel Alomar sobre aquesta mateixa qüestió a «Harmonización de la corriente nacionalista con la socialista». I resulta sorprenent observar com han canviat els objectius de l'esquerra o, fins i tot, el significat de certes paraules o el sentit d'alguns conceptes. Per exemple, la frase 'La fórmula spenceriana «la menor cantidad de Estado posible», fórmula de tendencias tan puramente acráticas...', ens descol·loca quan pensam les vegades que l'han repetida Ronald Reagan, Margaret Thatcher o tots els líders del PP, gent que no identificaríem, gens ni mica, com a anarquistes. Més sorpreses: «Una doble evolución ha ido acercando las dos escuelas, liberal o nacional (vius amb els sinònims!) y socialista. Y si de la liberal ha brotado, en sentido conservador el intervencionismo (estira, que ve peix!), y en sentido avanzado el radicalismo-socialista, por parte del socialismo no es ya dudoso (ostres, els socialistes de fa cent anys, tots devien ser com en Pep Moll!) el reconocimiento de los núcleos nacionales como elementos de la futura solidaridad universal; más todavía, como únicos elementos reconocibles entre el individuo y la totalidad». Ben segur que Zapatero, Rodríguez Ibarra o Alfonso Guerra, tan estatalistes ells, no tenien gaire present aquesta versió del socialisme quan passaven el ribot per l'Estatut de Catalunya.
La «solidaritat universal», que Alomar concreta en un projecte internacionalista de confederació mundial és la síntesi dialèctica que elabora (en la més pura tradició marxista) per resoldre les contradiccions que hi ha entre el socialisme, que ell identifica amb els ideals de la Revolució Francesa, i el nacionalisme, que identifica, correctament, com a emancipació col·lectiva. L'error d'Alomar és, ara ho sabem, confiar en la possibilitat de corregir el jacobinisme dels Estats per la via de mostrar-los les bondats de la utopia d'una confederació universal de nacions. 'La Revolución había conservado en todo lo que no fuese apariencia exterior la índole misma del Estado absolutista', reconeix Alomar, però afegeix: 'En este sentido, el nacionalismo viene a completar la obra de emancipación y libertad nacida al calor del racionalismo septentrional que dio origen a la Revolución'. Aquesta tasca de «completar» l'obra de la Revolució, que Alomar atribueix temeràriament al nacionalisme, es concreta en separar la idea d'Estat de la de nació, modificar la constitució dels Estats per ajustar-la a les necessitats del concepte nacional, harmonitzar el principi d'igualtat social de la Revolució amb el principi germànic de llibertat individual i, coseqüentment, harmonitzar el principi nacional, que representa l'emancipació ètnica o col·lectiva, amb els principis individualista i socialista ('ya hoy filosóficamente harmonizados'), que representen l'emancipació personal. Com afirma ell mateix, tota una utopia. La conclusió, des de la perspectiva actual, resulta una mica patètica: 'Filosóficamente, pues, y como tendencia, el internacionalismo, que aspira a la unión internacional y no a la muerte de las naciones, es el sistema en que convergen esas corrientes madres de la sociología moderna, antitèticas a primera vista: el socialismo i el nacionalismo'. Justament, l'internacionalisme socialista (compartit per comunistes, socialistes, verds, ecomarxistes i tota la tropa jacobina progre) no ha combregat mai amb la utopia que construeix Alomar, sinó que sempre, sempre, ha aspirat a la mort de les nacions. I ara, a més, amb l'excusa del nazisme, ho proclama obertament.
Alomar militava en el socialisme i en el catalanisme des de la ingenuitat de la seva època, l'època de la innocència. No havia viscut el segle XX. Encara no havien arribat les concrecions monstruoses del marxisme ni eren patents les tares del jacobinisme. No s'havia experimentat el «socialisme real» ni es podia endevinar que la Revolució Francesa infantaria el jacobinisme retrògrad d'Estats com Espanya o França. Però ara ja sabem que, amb els socialistes jacobins, els nacionalistes només hi podem col·laborar en casos extrems, com pot ser per salvar la democràcia. I sempre tenint present que, tanmateix, un dels seus objectius serà sempre la nostra desaparició. Llum de na Pastora per a ERC i PSM, ancorats en el segle XIX.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.