Narrativa menorquina contemporània

La generació dels 70 és, als Països Catalans, la dels novel·listes Terenci Moix, Montserrat Roig, Gabriel Janer, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Llorenç Capellà, Amadeu Fabregat... Aquesta generació incorpora amb tota justícia el nom d'un menorquí: en Pau Faner. Com va dir Maria Aurèlia Capmany, parlant d'aquest grup que irrompia al món editorial a començaments dels anys setantes, havia de trobar els camins de continuïtat i de ruptura. Trencava, en primer lloc, amb l'herència d'una educació castellanitzant, descobria contracorrent el seu propi idioma i cercava la sortida cap a uns nous camins de l'estètica. Amb tot, Pau Faner és un outsider dins la literatura catalana. Des de la seva torre de Ciutadella és un escriptor solitari, però -si em permeten el joc de paraules- també solidari, molt més del que alguns es creuen, perquè ha sabut establir uns lligams intensos amb el seu poble. Ho fa des de la commoció del fantàstic com un detonant contra la rutina i la monotonia, contra l'alienació que el poder imposa a l'home. I ho escriu en un llenguatge molt eficaç. La capacitat creadora de Faner es troba més enllà dels encasellaments que li han volgut dar: que si és el nostre García Márquez, que si va dur el realisme màgic a la novel·lística catalana, que si feia pensar en el Boris Vian de L'écume des jours... La tècnica de L'Arcànge(1974) i d'Un Regne per a mi (1976) consisteix a situar dins els esdeveniments històrics (història local, nacional, universal -guerra civil, ensenyament en el nacional catolicisme, etc.) que més o menys tots coneixem, una trama familiar tractada des d'un caire fantàstic que la transforma en un cos artístic d'una solidesa sensacional. La fantasia és el mitjà creador: Faner l'assumeix amb tota la profunditat de les seves conseqüències: «Perquè el que és real no es troba en relació directa del que és possible, perquè la veritat o mentida de totes les històries no es regeix segons el grau de versemblança, sinó segons la fascinació que produeix» («Un Regne per a mi»). Alguns crítics hi han volgut veure un substrat clarament surrealista; es tracta de «tenir quelcom d'inextricable, que és el que diuen que tenen tots els homes capaços de rebel·lar-se». La visió de l'absurd, del sobrenatural en imatges al·lucinants clouen cada vegada més el xoc de les seves novel·les.

A la nostra illa, rere les petges de Pau Faner es van deixondint un seguit de persones que escriuran pàgines narratives amb més o manco fortuna. És el cas de Jesús Molamb Dotzena de frare (1985), el poeta Antoni Moll, que es destapa ara com a narrador (Inventari de Minyonia 1986, L'Hostal de la Sirena 1992, Lluna d'Octubre 1996), Miquel Anglada (Ciutadella, 1933-2002) amb Records per a un somriure, Josep Portella (Matèria de souvenir, 1983, Cavalls de cartró, 1990, Blues de novembre, 1996), Damià Borràs (El preu del marès 1983; Qui la fa, la paga, 1990), Josep M. Quintana (Aquella nit d'pera 1994, Oficis de tenebra 1998, Els Nikolaidis 2006), Antoni Taltavul(De cul de bòtil, 1983), Antoni Català (El Regal, 2001), Ponç Pons (Vora un balcó sota un mar inaudible,1981, L'hivern a Belleville, 1994, Memorial de Tabarka, Dillatari, 2005), Joan Pons (No cregui el que diuen de mi, 1991, Nàufrags, 1993, Homes sols, Remant cap al sol, 2001, El laberint de les girafes, Sorra a les sabates, 2005, Barba Rossa, 2006), Esperança Camps (Enllà de la mar, 2004, i Quan la lluna escampa els morts, 2004), Maite Salord (Com una nina russa, 2002, Mar de Boira 2004, La mort de l'ànima, 2007)...

Hi ha, doncs, una narrativa que s'enfonsa entre la ficció i la realitat, en la qual el treball de l'escriptor és autoreflexiu: cerca un sentit a l'acte mateix de l'escriptura. En aquesta recerca de sentit per a l'escriptura pròpia l'autor va il·luminant espais de realitat que fins aleshores havien romàs a l'ombra, racons insòlits i perduts en què habitaven persones com nosaltres mateixos.

La llengua catalana, en tota la seva rica diversitat, però amb la unitat necessària, és el vehicle d'expressió segur dels nostres literats. Tanmateix, el nostre Ponç Pons es demanava al seu Dillatari «de què serveix tenir grans poetes si la llengua es mor i els que la parlen no la valoren ni estimen?».

No siguem, però, pessimistes. Menorca s'ha reincorporat a la Literatura. Deo gratias! La literatura, forma part de l'especificitat d'un poble, al costat del seu folklore, la llengua, la natura, el paisatge, l'arquitectura, la història o els menjars. L'esforç de preservació i projecció d'aquest patrimoni rep un nom: patriotisme. Fora berbes. Torn a una cita d'en Ponç: Dic: «Pàtria». Riuen. / Dic: «Terra». Hi fan hotels. Aquest patrimoni, el volem a disposició de tothom -començant per nosaltres mateixos- i també el volem augmentar amb incorporacions i aportacions no substitutòries ni destructives. I és així com en aquest món d'intercanvis globals, de la circulació universal de modes i formes de vida, llengües... -és a dir en el context d'una hipotètica tendència a la uniformitat i a la indiferenciació- és necessari, justament, mantenir el valor de la diferència. El manteniment de la diferència -conscient i visible per a «nosaltres» des de dins, perceptible per als «altres» des de fora-, açò no és tancament ni regressió, sinó aportació i obertura. La literatura menorquina, que en temps passats, va viure massa aïllada i provincianament «regionalitzada», ara viu més oberta al món. De la qual cosa ens en felicitam. Ara bé: un sa rebuig a l'essencialisme no s'ha de confondre amb l'acceptació de la pròpia inexistència, o del suïcidi. Donem-los les gràcies, als nostres escriptors, i preguem als déus que de lectors no en manquin!