El riu de Popular

El darrer repàs -ja un ritual- a les programacions abans d'apagar el televisor no ens proporciona res de semblant a aquell programa amb què tancava TVE cada nit, El alma se serena, que ens induïa a asserenar-nos mitjançant la meditació a partir d'unes paraules de qualsevol text sagrat dels cristians. Ara servidor ja prescindesc quasi sempre del ritual, perquè la televisió d'avui dia és poblada de monstres cavernícoles, de feixistes i de caradures, que els aguantin sa mare i en Rouco Varela. Estic molt satisfet del procés de la meva desaddicció televisiva, me estoy quitando. Mirau si no hi ha motius per eliminar el ritual: en aquesta cosa que es diu Popular Televisión, dels bisbes -per què van tan disciplinadament associats a les negrures més espesses d'Espanya?-, sota la batuta de la previsible San Sebastián, una sèrie de senyorots parlen d'allò de sempre, supòs, perquè un d'ells argumenta la unitat d'Espanya pel recorregut del riu Ebre, al qual, lògicament, anomena Ebro, que vol dir bero -explica- i que entra amb aquest nom a terres catalanes. A no ser, puntualitza, que en arribar a les dites terres li canviïn el nom i li posin riu Catalònia, que tot és possible, etc, etc. Als contertulis, no els fa gràcia la broma. Per què? Perquè no es tracta d'una broma. Bé, aquest és el nivell. Popular Tv., un altre mitjà de comunicació de titularitat eclesial posat en mans de persones per les quals ens podríem sentir insultades si no fos..., etc. La qüestió de l'ús dels mitjans de comunicació propietat de la Conferència episcopal no sembla que inquieti gaire els catòlics espanyols. No hi donen importància, no consideren que sigui una cosa prioritària? La veritat és que, coneixent tants i tants de bons catòlics en aquest país, compromesos per la fe amb els afers d'aquest món, servidor no he entès mai el seu silenci davant de certes situacions, tant d'excessos doctrinaris com d'abusos de poder -com és el cas dels mitjans de comunicació episcopals. L'anèmia crítica d'aquests cristians, o, si més no, la invisibilitat de la seva crítica, a judici dels seus conciutadans esdevé una espècie de complicitat molla, tèbia, però imprescindible per als objectius de la seva jerarquia. És clar, els textos sagrats de gairebé totes les religions ofereixen recer a l'arc de sant martí, vull dir que l'actitud mansa d'aquests catòlics es deu basar en exemples bíblics d'això, de mansuetud i de resignació heroica. Deu esser així, perquè l'exemple d'aquell que es féu home per viure entre nosaltres i que no venia per dur la pau, sinó la guerra, aquest exemple ara per ara està avariat, rovellat, desactivat, en via morta. Qui sap si, per provar, treballa per a la FAES.