Els «Nadalistes» i les eleccions a la UIB

Què vol dir «Nadalista»? Vol dir haver estat seguidor o col·laborador manifest de Nadal Batle, matemàtic i informàtic, rector de la UIB durant els anys 1982-1995, mort el desembre de 1997. Els «Nadalistes» duraren el que va durar Nadal Batle al poder, una amalgama entorn seu d'esquerrans, dretans, nacionalistes i altres herbes interessades, que, de fet, no sempre foren els mateixos; com a exemple, dels «Nadalistes» més aferrissats sorgiren «anti-Nadalistes» entossudits. El Nadalisme no existí com a doctrina o com a credo. Sí que existí Nadal Batle, una persona bolcada a la UIB, a la qual creia que podria transformar en una espècie de far que il·luminaria alguns carreranys de la societat balear, amb la modernitat i el compromís amb el país al capdavant. Els «no-Nadalistes», sobretot al final del seu mandat, no volien consentir aquesta espècie de messianisme (ara que parlam de Nadals), i guiaren l'oposició amb la imatge de marca «Claustre 96» (pels 96 vots en contra que tengué Batle a un claustre que, nogensmenys, el tornà a reelegir per amplíssima majoria).

Curiosament, existeix encara -molt esvaïda- l'ombra dels «Nadalistes», però únicament dins la mentalitat d'alguns dels seus opositors. Alguns d'aquests oponents comandaren -un poquet, només- en temps del rector Huguet, amb un equip integrat, també, per «cripto-Nadalistes» continuistes, que no ho pareixien: no tocava. El cas és que encara, fa poc, s'usava l'epítet -Nadalista- per mirar de desqualificar i estigmatitzar, debades, els professors que col·laboraren més estretament amb Batle. Era de ràbia o de pànic? Perquè, com he dit, es desdibuixà, molt abans de la mort d'en Nadal, de la qual prest farà 10 anys. Sí era així: per què aquesta «tírria» manifesta i permanent d'alguns que se sentiren exclosos pel «Nadalisme»?

Nadal Batle travessà la història menor, com un rector decidit que unia coses com la defensa a ultrança de la nostra llengua com a eina de feina i una aposta decidida per les noves tecnologies. Batle, que parlava a la perfecció diverses llengües, havia superat, sense menysprear-lo, el nacionalisme carrincló de calçons amb bufes, anant de Boston a Sineu amb la mateixa naturalitat que feia una soflama independentista. Això feia mal de ventre a molta gent, però, sobretot, enfurismava els engominats provincians, aquests que es creuen que un discurs pel fet de ser cuinat a Madrid, en castellà, és universal. Batle els rebentava el seu únic argument. Com es podia tolerar que controlàs una institució social clau com la UIB? Un radical que s'entenia tant amb el president balear Cañellas, del Partit Popular, com amb els ministres socialistes de Madrid, d'algun dels quals era amic -Pérez Rubalcaba, actual ministre de l'Interior-, un nacionalista que aconseguia fibril·lar informàticament el campus, en els temps en què a la resta d'universitats quasi ningú tenia ordinador, secretari del consell d'administració de SA NOSTRA... Es mogueren molts de fils. L'acusació de corrupció no li va mancar, ni tampoc la de rar i nefast; els vicis de la llargària del mandat, el criteri massa decidit (per alguns aberrant) en la presa de decisions, alguna errada de gestió... Conserv declaracions en contra, de l'hemeroteca, n'adjunt una del camp de la Informàtica, per no allargar: «Ha puesto ordenadores en todos los despachos, que derroche!, yo al mío no lo uso, lo tengo lleno de polvo». En fi...

La contesta a la pregunta del principi és que no hi ha hagut sectes «Nadalistes» actives, que ni tan sols els professors de la UIB més o manco nacionalistes es poden anomenar així, ni els socialistes, excel·lents col·laboradors seus, ni els «peperos». Nadal Batle era l'únic pal de paller del Nadalisme. Per qui en vulgui saber més, Josep Maria Llauradó n'ha escrit un volum de 408 pàgines (Els anys incomplets, Documenta Balear, amb un pròleg remarcable de Joan Mir -«S'equivocà més amb ell mateix que amb els problemes que abordava», diu Mir-), Joana Ma. Roque va fer un excel·lent llibre, més personal (Nadal Batle, les notes d'un rector, Ed. Di7), un servidor a la revista de l'Institut d'Estudis Baleàrics, en vaig fer una nota extensa. Nadal Batle fou un columnista exemplar deDiari de Balears, una selecció dels seus articles, és a El mal bocí (Documenta Balear).

Me deman si han marcat, com ell, als seus col·laboradors els rectors que el succeïren. Hi ha «Huguetistes»? I ara mateix, hi ha «Avel·linites»? Conec Llorenç Huguet i Avel·lí Blasco i tots els precandidats a rector que fins ara han mostrat el nas, i sé, també, com són de caïnites les lluites i d'africans els odis dins les universitats, no únicament dins la nostra, sinó en general i per tot el món: la competitivitat, ben i mal entesa, és un factor de progrés intel·lectual dins les institucions universitàries i un hi ha de jugar, «malgré tout». Per tant, conec també, perfectament, les rèpliques sobre la «malignitat» de l'època de Nadal Batle: no discutim, ara, això.

I què faig comptes fer a les properes eleccions? A hores d'ara m'ho estic pensant, no hi ha encara candidatures en ferm. Però he de dir-los que tenc en gran estima la meva institució, la UIB -a la qual he estat d'estudiant fins a «excel·lentíssim senyor vicerector» (bon jesuset!)- i estic convençut, que més enllà de la recerca de l'excel·lència investigadora, ja ben provada, la UIB ha estat una eina bàsica per a la societat de les illes Balears, possibilitant que estudiassin carrera tots els seus habitants, una oportunitat barrada, abans, pels sobrecostos de la insularitat i per l'oposició de determinats estaments que encara miren amb mal ull una Universitat a les illes Balears. El que s'ha d'acceptar és que els fonaments de la UIB actual es posaren durant el «Nadalisme». I que els seus fruits han estat i són, culturalment i socialment enormes -una tesi doctoral cada setmana, una «pluja fina» de gent amb formació superior a la societat balear-, ara bé, a més dels «Nadalistes», a això hi han col·laborat també des de persones d'abans de Nadal Batle fins els més de mil professors actuals, o els cinc-cents treballadors d'administració i serveis que ara té la institució de la carretera de Valldemossa, estesa a Menorca i Eivissa. No hi ha, o no hi hauria d'haver, exclusivitats a l'hora de dirigir la bona marxa de la UIB, i ja sé que aquesta frase és tenyida de «wishful thinkings». Servidor, no fa falta que els ho digui, vaig ser «Nadalista», col·laborador de Nadal Batle, un home polièdric, amb ombres i llums: «un poc botxí, un poc víctima...».