PSOE: tres senyores i un senyor

Primera consideració. Les tres candidates havien estat elegides o designades molt de temps abans. En el partit socialista d'un temps, quan aspirava a «ser més PSIB que no PSOE», els candidats se presentaven a si mateixos en funció de la legitimitat que els havien donat els seus companys i quan venien figures senyeres del socialisme espanyol mai no els «presentaven» sinó que, senzillament, els feien costat. Ara, tanmateix, necessiten aquestes «presentacions» per donar a entendre el seu arrenglament total i absolut amb el que és i representa el PSOE nacional.

En segon lloc, les tres dones socialistes que més volen comptar per al futur del partit -Barceló, Calvo i Armengol- han cercat expressament l'aixopluc públic i exprés de dirigents nacionals per mostrar a les bases qui els dóna suport a Madrid i amb qui, al cap i a la fi, s'identifiquen. Perquè és obvi que no és el mateix que a Barceló i a Calvo les «presenti» de la Vega, que Guerra «presenti» Armengol. Com no ho seria, posem per cas, que qualsevol altre fos presentat per Rodríguez Ibarra, José Bono o Pasqual Maragall. No cal explicar les diferències perquè tothom les té molt clares. Aquesta identificació és un ressort d'imatge per enganxar bases de votants, però també s'ha d'entendre com una presentació de credencials amb vista al futur congrés del PSOE balear, previst per a l'any que ve. Que és la batalla, no s'ha d'oblidar, que més interessa a hores d'ara entre la cúpula socialista regional, molt més que no les eleccions.

Com a tercera reflexió, i ja que ha sortit el nom de Maragall a rotllo, els actuals aires de disciplinada obediència madrilenya del socialisme balear també contrasten fort ferm amb els temps en què la cúpula del PSOE illenc, amb Antich al capdavant, deia voler formar part d'un eix «federalista» liderat pel català i amb el valencià Joan Ignasi Pla i l'aragonès Marcelino Iglesias. Eix que pretenia funcionar com, al capdavall, un vertader partit dins el PSOE o si més no com una força pressionadora perquè el partit espanyol hagués d'assumir «la realitat plurinacional» d'Espanya. Una invocació que ja ni tan sols apareix al diccionari dels dirigents balears. No cal ni dir en què ha quedat tot allò del «federalisme» del quartet del socialisme de l'antiga corona catalanoaragonesa. Segur que no serà Maragall el dirigent de referència externa que véngui a Mallorca per donar empenta a la candidatura d'Antich, com sí ho va fer el 1999.

Quarta consideració: les tres dones del PSOE han presentant clares credencials. Però, i Antich? És que el secretari general no té ningú de Madrid que el vulgui «presentar»? Per ventura no estaria malament que José Montilla l'apadrinàs. Al cap i a la fi seria un referent que potser no aixequi passions, però estaria molt en sintonia amb l'actual orientació del candidat balear.

Tots aquests canvis suposen un viratge de consideració, del PSOE. I bo, pels seus interessos. La lluita interna -que segueix més virulenta que mai, però educadament i responsablement sorda- ja se dilucidarà en el seu moment. Però a escassos quatre mesos de les eleccions, la delegació regional d'un partit nacional necessita escenificar suports de les figures senyeres espanyoles per, com a mínim, transmetre als seus fidels que no és el partit que mai no va ser però que sí en algun moment li hagués agradat ser, o parèixer-ho: un partit quasi nacionalista. Les eleccions aniran com vagin. No els aniran bé per ser ara «el PSIB perquè som PSOE». Però segur que les haurien perdudes si s'haguessin tornat a equivocar en pretendre, cosa impossible, «ser més PSIB que no PSOE».

Ara ho tenen clar, tant les tres senyores com el senyor.

Miquel Payeras, periodista