Friedman.- S'ha mort Milton Friedman, Premi Nobel d'Economia l'any 1976. És el pare del monetarisme, teoria econòmica que considera que la inflació té per causa determinant l'augment de diners en circulació, allò que els economistes anomenam oferta monetària. Naturalment, era contrari a la tesi keynesiana de resoldre les crisis amb un increment de la inversió pública. El dèficit públic finançat amb la fabricació de paper moneda era el gran tabú del monetarisme. L'horror que senten els alemanys davant l'amenaça d'una espiral de preus (perquè la patiren greument) juntament amb la moda monetarista dissenyaren un Banc Central Europeu que tenia i té per única missió vigilar la inflació i combatre-la mitjançant el control de la quantitat de diners en mans del públic (cosa que fa modificant els tipus d'interés, per exemple). Per mor de Friedman, la preocupació pel creixement econòmic quedà fora de l'àmbit del BCE. Les cròniques que llegireu diuen que les seves doctrines determinaren les polítiques econòmiques dels republicans Nixon, Ford i Reagan, i també les de la conservadora Margaret Tatxer. No sé per què obliden el BCE i Pinochet. Pinochet també les aplicà a Xile, amb molt d'èxit, per cert.
El liberalisme i la llengua.- Friedman era liberal (o ultraliberal) perquè s'oposava a la intervenció de l'estat en l'economia. El liberalisme és, sens dubte, la política més eficaç per assegurar el creixement econòmic. No ho és tant, almenys en les seves versions més radicals, si es tracta d'assegurar la igualtat d'oportunitats i la protecció als desvalguts. No tots els economistes liberals són tan radicals com Friedman (o com els que apliquen la seva doctrina monetarista), sinó que n'hi ha com Xavier Sala i Martín que troben que l'estat ha de pal·liar les desigualtats filles de la desgràcia o de la manca d'oportunitats. Les idees liberals solen ser aprofitades, sovint perversament, en les polèmiques sobre la llengua. Hi ha liberals, com el periodista gonella Antonio Alemany, partidaris de la llibertat lingüística absoluta, és a dir, de suprimir qualsevol ajuda al català o, fins i tot, d'eliminar l'obligatorietat del seu estudi. Altres, com jo, coincidim amb ell en aquestes recomanacions, però trobam que primer el català ha de tenir tres-cents anys de protecció com la que ha tingut el castellà. I després, certament, campi qui pugui, que la igualtat d'oportunitats també és un principi sagrat en el liberalisme i en l'economia de mercat.
Partir de l'autoodi.- Els darrers tres-cents anys de la història d'Espanya han convertit les diferències en desigualtats, o, més pròpiament, en inferioritats. Dos pobles, l'espanyol i el català, que eren diferents però partien de la mateixa línia de sortida (el famós tanto monta, monta tanto) en la carrera cap a la modernitat, han arribat al moment actual, per mor del joc brut de les guerres i les imposicions, en una situació totalment desigual: l'espanyol amb autoestima i el català amb autoodi. Sense sortir de Mallorca, en tenim la prova: per a nosaltres «bilingüe» significa que tothom coneix les dues llengües, però per als castellanoparlants significa (vegeu, si no, els programes d'ASI) que l'Administració no pot discriminar ningú per no saber el català. Només deixarem d'estar en condicions d'inferioritat quan siguem capaços d'invertir aquestes posicions.
Les eleccions catalanes també han estat un comprovant contundent de la nostra inferioritat actual. El senyor Montilla, segons totes les anàlisis, no ha obtingut els vots del cinturó industrial, és a dir, ha fracassat en l'intent de mobilitzar la immigració a favor seu, i això indica que ha arribat a la Generalitat amb els vots dels catalans estrictes. No fa tants d'anys, en canvi, un espanyol de cap a peus com el senyor Miquel Roca Junyent es presentà a les eleccions generals de cap de llista amb el Partit Reformista i no obtingué diputats a fora de Catalunya. Només perquè havia nascut a Barcelona. Els catalans no voten amb tant d'estil com els espanyols. Els espanyols, faltaría más, davant la possibilitat de votar un català, tenen les coses clares. I si els espanyols van bé, que hi van, és que els catalans van malament. Supòs.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.