He de confessar que el qualificatiu de bufarell sempre l'havia sentit aplicar al dimoni. Però una segona lectura d'un dels dietaris més famosos de Mossèn Antoni M. Alcover -la primera la vaig fer gràcies a una altra edició, fa uns quinze anys-, eDietari de l'excursió filològica feta amb el Dr. Schädel dins el domini català, del 3l de juliol al 13 de setembre de 1906, ara publicat novament per Proa amb motiu del centenari, amb el títol abreviat de Dietari de l'excursió filològica 1906, gràcies a les notes a peu de pàgina i el corresponent glossari, a cura de Maria Pilar Perea, he après que bufarell pot esser aplicat a més coses, de més a més que al dimoni. Resulta, en efecte, que bufarell vol dir simplement que fa goig de veure (i al DCVB trob que a més d'aquesta accepció també pot tenir la de «ple, gras, que manifesta sanitat»). I a fe que en fa de goig el llenguatge tan nostre i vitenc d'aquest dietari, com també manifesta sanitat a l'uf el seu autor, tant per la seva capacitat de treball com per la seva fortalesa física i moral. Bona prova d'aquestes dues coses són les 46 enquestes realitzades, d'unes sèries de verbs regulars i irregulars amb catalanoparlants de 46 localitats diferents, en sols 40 dies de treball efectiu, en companyia del Dr. Bernhard Schädel, professor de la Universitat de Halle, que es va centrar en les variacions fonètiques, i que no sols el va assessorar en la tasca de recollida de materials orals ans també en la preparació del Primer Congrés Internacional de la llengua catalana, que es va celebrar a Barcelona el mes d'octubre del mateix any, presidit per mossèn Alcover, a les poques setmanes de semblant tournée pels Pirineus Catalans (una altra demostració de l'empenta de Mossèn Alcover). Òbviament, si varen poder recollir informació de tantes parles locals -més que dies de feina- va esser perquè en diferents ocasions varen poder comptar amb l'ajuda de persones desplaçades allà on es trobaven, amb motiu de mercats o convocades expressament pels nombrosos col·laborador en l'Obra del Diccionari, molts d'ells els rectors o vicaris de les parròquies visitades. Perquè un dels factors que va ajudar molt a poder trobar infants de deu a tretze anys que contestessin els seus qüestionaris va esser la condició eclesiàstica, que li permetia que rectors i vicaris es posessin a la seva disposició pertot on anaven. Per descomptat, la disposició per a la feina de Mossèn Alcover era vertaderament extraordinària. I també la seva poca son. Per a ell aixecar-se a les quatre o a les quatre i mitja, abans de sortir el sol, era la cosa més natural.
Però aquest dietari no sols és un testimoni de la seva dedicació a la recollida dels materials filològics ans també un tresor pel seu llenguatge personal sense manies i tan ric. I també és un llibre de viatges que es llegeix amb facilitat: de tren en tren, al principi i al final; en tartana, en diligència, cavalcant cavall o bístia molt de temps -i encara qualque estona a peu pel perill de certs camins de muntanya. De fet, els dos filòlegs en passaren un fum per a passar alguns ports, com els de la Bonaigua i de Viella. «Cal badar els ulls, que hi va la pell dels diumenges i la dels dies feiners», anota el 25 d'agost. Corrent poc després un autèntic perill de quedar-se «enrocats, empenyalats, sense poder passar envant ni enrere», quan el caminoi els desapareix, en la baixada del coll de sant Martí, entre la ribera de Boí, passant per Taüll, i la Torre de Capdella, a la ribera del riu Flamisell.
De fet, Mossèn Alcover ens dóna també un colpidor testimoni de l'estat, més que deplorable pràcticament inexistent, d'una xarxa viària encara per començar a embastar, a començament del segle XX, fet que condicionava tan negativament el desenvolupament econòmic dels Pirineus catalans. El dia 29 d'agost anotava: «Seguint de d'allà, vora vora el riu, i prou que em bullia el cervell pensa qui pensa en la situació de totes aquestes regions de l'alta muntanya, tan ensopides, tan endarrerides, tan abatudes, tan desgavellades». Per a continuar, poc després: «Sí, és una de les atrocitats més horribles que poden cometre els pobles, deixar això de la política en mans dels cacics, dels farsants de la política, del que viuen traficant-hi, no mirant el bé públic sinó el propi!». Paraules terribles que dissortadament podem considerar plenament vigents en massa casos.
Cal recomanar encaridament aquesta nova edició d'un llibre tan important, en el seu moment i ara. Mossèn Alcover té moltes coses que dir-nos encara. Convindria fer-ne propaganda entre el jovent.
Bartomeu Fiol, escriptor
