Salvador

S'ha estrenat la pel·lícula «Salvador», i m'han assegurat que és molt bona. Me n'alegro, però jo no la veuré. Tinc el record d'aquell assassinat en carn viva com per entrar a un cinema amb la sang freda. A qualsevol moment de la projecció podria perdre els estreps i fer un míting sobre aquells temps d'infàmia que es cobraren el tribut de vides tan precioses com la de Puig Antich. Tanmateix, l'anunci de l'estrena de «Salvador», ha aconseguit revifar-me'n els records. Dia 2 de març de 1974, Franco va assassinar un home jove i ens va fer a tots més covards. Des de la perspectiva actual, penso que mai no havíem d'haver consentit que Salvador acabés en mans del botxí. Quan Puig Antich va morir portàvem gairebé quaranta anys de dol. Tot i això, Franco ens va voler fer saber que malgrat la seva decrepitud aquella tragèdia podia allargar-se eternament. Franco pudia, era una xacra humana. En descàrrec del sentiment de culpabilitat que no sols m'arrossega a mi, sinó a infinitat de demòcrates, cal al·legar que tothom n'esperava, d'ell, un gest de magnanimitat, ni que fos en el darrer moment. Hi havia influències externes que afavorien aquesta esperança. El pacifisme de Russell i l'esperit del Maig del 68 francès havien fet impacte en una opinió europea que mirava cap a Espanya amb recel. I l'església flirtejava o conspirava obertament amb els moviments socials crítics amb la Dictadura, tot cercant un lloc de privilegi a la futura democràcia. Però ni Franco ni el franquisme no sabien tocar altra partitura que no fos la seva, i decidiren tallar el descontent popular de l'única manera que sabien fer-ho: amb sang. Barcelona era una ciutat assetjada, trobaves enemics armats -grisos, guàrdies civils, secretes, porters i porteres de finques-, a cada passa. La setmana següent a l'assassinat de Puig Antich, l'editorial Nova Terra va portar a terme un seguit de presentacions, arreu de Catalunya, d'una novel·la de Xesc Barceló i d'una altra meva, que acabava de publicar. Les presentacions estaven programades des de feia mesos, d'altra manera no s'haurien fet. Viatjàvem gent de l'editorial i nosaltres. Una matinada -boirosa, fantasmagòrica-, prop de Besalú ens va donar l'alto una parella de la Guàrdia Civil. Mentre un ens enfocava amb la llanterna i comprovava les nostres documentacions, l'altre va introduir el canó del CETME per la finestreta del cotxe que havíem baixat. L'arma, a un pam del cap, intimidava. Però us ben asseguro que, en lloc de por, em va colpir una ràbia vivíssima que encara, tot recordant-ho, reviu i se'm fa present. No era Franco el responsable únic d'aquella dictadura criminal, sinó que també ho eren milers i milers de persones que prosperaven a l'ombra del Dictador (des d'un ministre fins al Guàrdia Civil que ens apuntava). La projecció de «Salvador» arreu de l'Estat, ens permet confiar en una venjança, tan minsa com vulgueu, però que, si més no, a mi ja em satisfà. Molta de la gent que va participar en l'assassinat de Puig Antich -membres del tribunal militar, funcionaris de la presó, corifeus, etcètera- encara va pel món amb el cap ben alt, i molt possiblement gaudeix d'una jubilació substanciosa, perquè els governs de la democràcia no han volgut passar comptes amb el passat. Imagino que els fills o els néts d'aquells que el mataren, a Salvador, hauran vist la pel·lícula, i expressaran a taula la seva indignació. Aleshores, què dirà el pare respectable o el padrinet estimat? Possiblement res. Mirarà cap a una altra banda, haurà d'empassar-se la vergonya. I s'haurà d'acostumar a viure amb la mala consciència que genera un passat repressor. El sol fet de pensar que pugui produir-se aquesta situació -és a dir, que pressentin el menyspreu dels seus-, em satisfà d'allò més. Som cruel? Ca, barret! I ara no veieu que el vent sempre els ha bufat a favor? Han mort innocents i conviuen amb nosaltres, convertits en gent d'ordre. Quin fàstic! Jo no els perdonaré mai. A posta m'alegro que s'esbombi l'assassinat de Puig Antich. Si més no, perquè els que de prop o d'enfora tingueren alguna cosa a veure amb aquesta mort visquin amb la inquietud perenne d'ésser descoberts: sabran els meus fills que en aquells moments estava destinat a la Model? Sabran els meus néts, ells que ploren quan es mor el canari, que jo formava part del Tribunal Militar que el va condemnar? Permeteu-me emetre una maledicció gitana. I no em jutgeu amb severitat, us ho prego. Déu faci -perdó! Déu, no. A Déu l'han manipulat, ells, amb permís de tots els papes-, així que rectifico: vulgui qui vulgui que, si més no en aquesta vida, no retrobin mai més la pau d'esperit.