Cezanne i els raigs X

TW
0

Ho he comprovat més d'una vegada: les ments més brillants que estudien la psicologia del ser humà no estan ni a la universitat, ni en les associacions científiques, ni en les tertúlies de radio o televisió. No, els que coneixen bé l'ànima humana treballen a les agències de publicitat i jo donaria el premi de la creativitat d'enguany a la persona que ha col·locat un cartell al costat, ben al costat, de la portera de seguretat, per on passen els objectes personals i són escrutats per raigs x. Al cartell hi ha reproduïdes, com si estiguessin dins una bossa de mà les imatges radiografiades d'un mòbil, d'una càmera fotogràfica petita, una agenda electrònica... Està, l'anunci-cartell, ja dic, molt proper del Guàrdia Civil. La vista -o, almanco, la meva vista- es dirigeix inevitablement al paper plastificat amb la finalitat de veure quin d'aquells objectes pot quedar damnat amb l'aparell de raigs x. Quan hom és prop se n'adona que hi ha un objecte que no està representat per la seva radiografia, en blanc i negre, sinó que té un color verd ben cridaner, La imatge és una fotografia d'alta resolució i a color d'un talonari d'una empresa que es diu Banco Hotel, que, com és sabut, ven estades a bons hotels a preu relativament econòmic. El publicista que ha creat l'anunci sap més coses -n'estic ben segur- sobre la nostra mentalitat que tots els departaments de psicologia de les universitats espanyoles. Coneix pam a pam el mapa dels nostres sentiments. El primer que coneix és la por que tots tenim als raigs x i la seva mai demostrada, però temuda, acció sobre la pel·lícula fotosensible o sobre els aparells electrònics. La segona és l'amor que sentim pels mecanismes electrònics, la possessió dels quals com a indicador de la modernitat. Ens consideram decimonònics si no en transportam un grapat dins la butxaca o la mariconera. Si alguna vegada anau a l'aeroport fixau-vos amb l'atracció que els viatgers senten per l'anunci col·locat al costat de la Guàrdia Civil. Veureu com el cartell compleix amb escreix la seva funció.

Tanmateix he titulat aquest article raigs x i Cezanne i no ho he fet per engafetar la Guàrdia Civil amb el pintor que probablement millor emprà el verd. Ho he fet perquè el pas per l'aparell de raigs fou dissabte passat l'inici d'una complicada excursió que tenia com a objectiu principal, encara que no únic, veure l'exposició dedicada a Cezanne amb motiu del centenari de la seva mort. L'exposició acaba dia 17 i es fa a la ciutat natal de Cezanne Cezanne Aix-en-Provenze.

Cezanne s'ha convertit en un pintor superestrella i aquesta condició féu que el diumenge, tot i ser de bona hora al museu Granet, no poguessin gaudir de les seves pintures amb la pau, la comoditat i, sobretot, el silenci que una observació acurada demana. Durant el recorregut vaig pensar que la pintura de Cezanne era -com ho diré?- tensionada. Vull dir que la pintura es movia entre diferents pols que l'estiraven cada un amb direcció enfrontada i amb molta força. El primer parell de pols eren el de la pintura clàssica enfrontada amb la moderna. Cezanne volia pintar com ho feien els moderns, però sense deixar de ser clàssic. Volia que l'objecte que pintava -una poma, un pi, una casa, una finestra, un home, una muntanya, un tassó, un gerro etc.- es pogués distingir clarament, però també volia que aquells objectes tenguessin vida, llum, moviment. Volia pintar sers vius, no fòssils. Ho va aconseguir? Hauré de dir que sí. Seria ridícul dir que no. Però....

La segona tensió es forma entre altres dos pols. El primer, un sentiment gairebé religiós davant la naturalesa que el duia a adorar-la i l'altre a comprendre-la. Adoració i comprensió són dues activitats no solament distintes sinó enfrontades. Sainte Victoire, la muntanya totèmica de Aix-en-Provence, era com a la casa dels déus però Cezanne volia no solament idolatrar-la sinó, com he dit, entendre-la, i pensava que el millor sistema era geometritzar-la. Reduir-la a una sèrie de tubs, cubs, piràmides, que en posar-los junts mostraven l'estructura real de la muntanya. Ho aconseguí? En aquest cas els dubtes són encara menys tolerables: sí. Picasso va comprar un parell de quadres pintats per Cezanne de la muntanya i declarà: «Cezanne ha estat l'únic mestre que he tengut. És el pare de tots nosaltres».