Evolució i repetició

El Sant Pare, Benet XVI, per exemple, va repetir fa quatre dies els atacs a la teoria de l'evolució. Semblava que la teoria de l'evolució -i l'arsenal intel·lectual que s'hi ha anat afegint- gaudirien d'una temporada de pau, però no. Davant de més de dues-centes mil persones, a Ratisbona (Baviera), el bisbe de Roma va equiparar la creença religiosa a la raó i l'escepticisme agnòstic o absentista a la irracionalitat, afegint que aquesta opció és única i excloent, com si res. Ja ho havia fet abans, per exemple el 24 d'abril del 2005, quan manifestà -barallant-se amb tots els manuals escolars de ciències- que «No som el producte casual i sense sentit de l'evolució». Reduir l'extensió del pensament humà passat, present i futur, a una elecció entre dues alternatives és força agosarat, i empobridor, però plantejar l'alternativa d'una manera tan tallant indica que alguna cosa falla. I adjectivar les úniques opcions com 'racional' o 'irracional' també és complicat. El mateix mot 'racional' és complicat, entre altres motius perquè és molt extens: tot allò que fan els éssers humans és producte de la seva raó i per tant, en algun sentit, racional. Des d'un altre punt de vista, una creença es pot titllar de racional si hom posseeix evidències prou per mantenir-la, i desqualificar alguna teoria com 'irracional', des del terreny de la religió, no sembla gaire assenyat. Recelar de Galileu o de Copèrnic tampoc no ens sembla, ara com ara, gaire 'racional', però va ser la proposta que sortí del cap d'alguns personatges fa cinc segles.

Tanmateix, la discussió és tan il·limitada com inútil. L'evolució no és tan sols una teoria biològica, sinó, a més, un model per a totes les ciències i el concepte més ampli que tenim per conèixer l'univers. De l'evolució biològica hi ha proves més que racionals i objectives (taxonòmiques, biogeogràfiques, paleontològiques, bioquímiques i embriològiques, entre altres), però també han evolucionat el nostre cervell i els cotxes que ens transporten, i les teories polítiques i les serralades i el llenguatge i els estils artístics i els planetes. (I limitant-nos a l'evolució biològica, fins on hem de dur el nostre rebuig, d'aquest principi 'irracional'? Al Nature del 13 de febrer de 1997, sense anar més lluny, hi ha un article de Cyrus Chothia i Mark Gerstein, que també són professors universitaris -a Cambridge i Yale, respectivament-, com Benet XVI, que es titula Protein evolution: How far can sequences diverge?, del qual no entenc ni un borrall. També l'hem de rebutjar? Quina tranquil·litat!) Així que, fins a on hem de mantenir aquesta alternativa? I com hem de traduir aquesta desqualificació d'un principi científic tan objectiu -i útil- si gairebé tot el coneixement humà l'aprofita i confirma? Què en quedarà si deixem de banda la teoria, més que provada i racional, que l'evolució afecta, amb independència de les nostres creences, tot allò que existeix? Amb què ens hauríem de quedar? Amb el contingut de les classes que Benet XVI impartia a Ratisbona? La fòbia -absurda- i el rebuig -irracional- que alguns sectors del cristianisme (i tot l'islamisme) mantenen vers l'evolució té diverses explicacions, totes prou senzilles i inútils alhora. Una n'és que l'evolució és un magnífic principi explicatiu de la realitat -el més objectiu i demostrat que tenim-, i que mostra de retruc els forats de les creences religioses i els disbarats, directament, quan els capellans fan classes d'astronomia o de biologia. Però tampoc no cal parar gaire atenció a aquests arguments, perquè algú els haurà de repetir d'aquí a quatre dies.