S'apropa el temps de magranes

S'apropa el temps de magranes. «El dimoni cucarell/ va néixer en temps de magranes./ Sa mare tenia ganes/ de tirar-lo en es bordell». Apa, doncs, com aquell qui diu ja som a la tardor. Allò que no està tan clar és si serem a temps de collir magranes. El dimoni cucarell sol avançar-se. I d'altres. Un temps, els nins, n'anàvem a robar. En el poble hi havia una dotzena de corrals amb magraner, únicament es tractava d'enfilar-nos a la paret i botar a l'altra banda. Procuràvem fer-ho a l'hora de la migdiada, quan no es veia una ànima en tot el carrer. Sabíem, els al·lots, que no estàvem sols, perquè tot allò era l'espai del dimoni cucarell. Què ens ho feia percebre? El sentiment de transgredir la legalitat, sens dubte. La cançó que he recordat és el paradigma de la saviesa popular. S'hi confonen la lletgesa física amb la moral, la del dimoni. I la mare l'amenaça a tirar-lo en el bordell, que no era, en aquell temps, la Zona Roja d'Amsterdam, sinó un entramat de carrers amb tant de visc com a un pou mort. Tirar-lo al bordell? És el menyspreu màxim. Les magranes era la darrera fruita de l'estiu, tothom l'apreciava. No eren nins, per tant, els que les robaven, sinó el dimoni. D'una manera inconscient he associat la cançó als temps que corren. Escric aquest article divendres, i acabo de fer un cop d'ull als diaris del dia. Fa la impressió que n'hi ha més d'un de dimoni cucarell que ha botat la tanca i pretén robar-nos totes les magranes. Carlitos Delgado acudeix a la Creu del Desembarcament, envoltat de xeremiers, i ens enfloca un discurs en castellà i castellanista, ornat amb quatre pinzellades de crítica patriòtica a la ministra Narbona. Què té a veure, Carlitos Delgado, amb Mallorca i els mallorquins, si tots sabem que aquest jove una mica estirat és aquí per a robar-nos les magranes? I quelcom semblant podem dir de Matas, que ha fet costat a Munar, a la terrassa del Consolat, tot fent onejar una bandera mallorquina. Voleu dir que aquest home no s'ha passat de set cases? El Molt Honorable ha d'enlairar la bandera de Sant Antoni de Pàdua, que és el patró del sector de la construcció. Però, la de Mallorca...? De qui vol fer befa? De Dona Maria Antònia, que invoca una pàtria de pagesets i pagesetes? Matas hauria de controlar el seu histrionisme natural, perquè el fet de governar un territori (quatre illes, cap país) no li dóna dret a apropiar-se dels sentiments, ben legítims, del regionalisme. Regionalistes de debò ho eren Joan Alcover i el canonge Rotger. Però, ell, Matas...? Ell no ho és, regionalista; és provincià. Aleshores per què ha d'embullar fil, en el balcó, amb la bandereta...? Heus ací un altre que ens vol robar les magranes. És a dir, el territori, els records, la història. No és l'únic. Dijous es produïren un seguit de fets que ens permeten pensar que aquesta illa és assolada des de tots els costats. A posta de sol, l'Honorable Rodríguez i Madò Catalina protagonitzaren una de les horterades més significatives del calendari religiós, actualment dissenyat des de Cort, com és l'ofrena floral a la Mare de Déu de la Salut. La batllessa i el seu seguici han confós la patrona de Palma amb la Marededeueta dels Desemparats, cosa que tindria una importància ben minsa si la confusió no palesés la voluntat de substituir els referents culturals tradicionals. Per tal d'empedregar la memòria col·lectiva tot serveix: les flors a la Mare de Déu, els Simpson, la Fira de Son Tril·lo. Us ho garanteixo: ben igual que ho fan des del Consolat de Mar, des de Cort també ens volen robar les magranes. I des de qualsevol banda on governi el Partit Popular. El mateix dijous -quin dijous, set de setembre!-, la senyora Maria Umbert ens anunciava que IB3 ràdio es disposa a donar veu a l'extrema dreta i a potenciar el castellà en detriment del català. Amb cabals públics, naturalment. Tanmateix, la capacitat d'indignació social és força minsa i les coses del poble, més que al poble, interessen a aquells o aquelles que les administren. Delgado, Matas, Cirer, Rodríguez. Umbert...! Res, ja ho he dit. S'acosta el temps de magranes, i correm el risc de trobar el magraner buit.