Talment aquesta inscripció canta exigent i clara a una pintada al mur interior de la desembocadura de l'anomenat Torrent Gros, el que d'una manera virtual representa, significa, la separació, la frontera entre la Ciutat Jardí i El Molinar. I la raó li vessa.
Alguns de vosaltres ben segur haureu vist («visionat» és més modern) el vídeo de la demolició del Pont del Tren i, com jo mateix, haureu sofert aquella agrura fonda que sol assolir les persones que encara serven la decència en bon estat de revista, quan presencien un abús, una animalada grossa, una evidència clara de niciesa, d'estultícia, de despropòsit. I la brigada demolidora ho va fer amb nocturnitat, d'amagat, qui l'agafa és seva. És molt mala d'oblidar la visió de les màquines destrossant aquelles pedres, esfondrant el seu reialme en l'obscuritat de la matinada del 5 de novembre del 2005. Data a recordar sens falta d'aquí a uns mesos a les properes eleccions, no ho trobau? Començaren la trencadissa a les 6.15, fosca negra, amb llum artificial i fent a saber a la poca gent de les plataformes que havia pogut assabentar-se de la porcada que: estava prohibit fer fotografies! Capdefaves integrals, vaja. I, al vídeo, mentre la pala mossegava la pedra amb queixalades monstruoses, i l'arquitecte Gaspar Bennàzar tremolava de ràbia dins la seva tomba, sonava La mamma morta de Maria Callas. Buf, encara ara quan ho pens se me reveixina la pelussa del clatell.
En el referent al pont del Torrent Gros, just a l'indret on, a tir de pedra de la vorera, adesiara Emaya evacua amb molt poc mirament aigües residuals ni tan sols filtrades (sense oblidar que cada mes cobra puntualment per fer-ho i, que jo sàpiga, mai ha descomptat un sol euro a ningú per les periòdiques omissions del seu servei), anava a arribar a dir, a aqueix indret és pura xurra que no hi hagi passat cap desgràcia, encara. Creuem els dits. Toquem fusta. Resulta que, fa uns anys, es féu la gran obrassa de la nova estructuració de la façana marítima que va des de Can Pastilla fins a Can Pere Antoni. I ben bé la cosa, no cregueu. Amb un parell de defectes de forma que ja he tret a rotlo, alguns, com poden ser els abandonaments de madrastra del Carnatge, i els pilons d'acer inoxidable del Passeig de Cala Gamba, que senten una impulsiva i irrefrenable atracció pels para-xocs dels cotxes i els camions de repartiments diversos. Va ser la setmana passada, que vaig veure la pintada i em vaig fixar amb el bunyol. Es tracta de les restes d'un pont de cinc, màxim sis passes d'amplària que, a un costat hi fa de barana protectora una provisional (dos anys, potser tres?) bardissa metàl·lica d'uns dos metres d'alçada, subjectada al paviment amb una mena de pans de figa de ciment pòrtland, allò més antiestètic que us pugueu tirar en cara, i a l'altre costat l'original barana rovellada i rompuda, mig tombada cap a fora, i una mica virtualment protegida per unes tanques d'aquelles d'obra, fermades les unes a les altres amb cinta groga policial, de plàstic ja estantís que posa: «Ajuntament de Palma - Policia local». Tot plegat d'un caspós superlatiu. L'eterna caspa enfitosa de la incompetència sense complexos, la ineptitud, la improvisació, la manca de planificació... Tant els és buit com carregat...
En aquests cinc o sis metres d'amplària hi conflueixen cotxes, motos, bicicletes, enginys rodadors elèctrics d'aquests que semblen exactament inventats per fer la punyeta a tot Crist que alena, perquè tant van pel carril bici, com per la voravia, com per mig del carrer..., patinadors, passejadors a peu, cans i cusses, cotxets de nins d'uè, carretons de discapacitats... Anau a veure-ho un diumenge horabaixa... Encara no ha passat cap desgràcia perquè hi ha hagut molta sort. Per poc que em descuidi tornaré a creure en l'àngel de la guarda, un dia d'aquests, vatuadell.
Gabriel Florit, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.