Els lectors atents a la literatura que es fa a les illes de Menorca i de les Pitiüses -tan pocs com som!- no hem de passar per alt un llibre de poemes publicat pocs dies abans de la mort del seu autor, Jesús Moll Camps (Es Migjorn Gran, 1936-Barcelona, 2006) i que inclou una selecció de poemes d'entre els molts que va escriure i que mai no havia publicat. Als qui coneguin un poc el món literari de la Menorca actual, no els vindran de nou els llinatges de l'autor, perquè Antoni Moll Camps és una de les veus més qualificades del panorama actual tant en prosa com en poesia. Precisament, n'Antoni és el prologuista del llibre de son germà Jesús.

Cants de clandestinitat és un títol equívoc, perquè sembla que hi hem de trobar conspiracions, contubernis i lluites polítiques. No va d'açò exactament la cosa. Agafem el mot en sentit etimològic, clandestinitat és la qualitat del que roman ocult, secret, i, especialment fet o dit secretament per temor a la llei o per eludir-la. O vaig molt errat de comptes o pens que en Jesús Moll -un metge humanista, culte, melòman...- reconeix que ell també ha sentit al llarg dels anys la necessitat d'escriure, el gust per la creació i secretament ho ha fet, amb la discreció de qui coneix els límits de l'escriptura i que no havia publicats fins ara, no per por de cap llei ni per eludir mirades tan severes com la que es solen fer en la selva de les lletres i dels lletraferits, sinó per la mateixa humilitat del savi, d'aquell a qui no li cal aferrar-se l'enganxina d'artista; en aquest cas, d'artista de la paraula, per obtenir alguna mena de reconeixement. Que viure és lluitar amb bruixots davall la volta cordial i mental -o dedins el cor i el cervell, com es vulgui- i que, com va dir Henrik Ibsen, crear és conservar l'espasa de Damocles damunt d'un mateix. Qui escriu creativament, doncs, ja ho sap, se la juga.

Les quatre seccions del poemari -per cert, magníficament editat (1)- s'entrelliguen per un seguit de motius i d'imatges recurrents, que adopten -a mesura que ho lliges ho veus- el valor de símbols: el camí, el cavall, el somni, la nit i la fosca, la mar, els ulls i la mirada, el vol, la mà, la font, les campanes, les maragdes... Cada poema és com una xifra de l'experiència total de l'autor, mitjançant una intensa potenciació imaginativa d'un objecte delineat amb precisió i acaronat amb pacient estima. Amb aquest recull, Jesús Moll Camps mostra la seva maduresa personal esplèndida, amb el pòsit assolit de la vida com a experiència i saviesa. Perquè madurar, què vol dir? Vol dir saber mirar les coses des d'altres punts de vista. Vol dir -manllevant uns mots de Jaume Cabrer- comprendre les reaccions incomprensibles de la vida; vol dir entendre que la gent té motius que poden ser desconeguts per mi; vol dir acceptar que les circumstàncies, les bones i les males sorts, arriben com la pluja i la sequera.

Passin-me'n el tòpic, però és que per a ell ben val la metàfora del viatge que ens permet de retornar a port més «rics de tot el que haurem guanyat fent el camí...»). Un camí difícil, / allunyat de la pau dels pares... trobam escrit al poema primer del primer bloc de poemes, Cants de viatge. La pau dels pares, aquell redòs, de les seguretats, que es perden tan prest com el cavall galopa a la recerca del mot, de la paraula justa, i de sobte ens trobam inexorablement navegant per la incertesa.

Com aquell que a totes les preguntes sols donava una resposta repetida sense fi: -«En tu, que fores un infant, en tu», el nostre poeta cerca un somni que el reconciliï amb els orígens perduts, a l'illa i prop de la mar, que és mare, origen i retorn; és, en realitat, la cançó de la infantesa esborrada / com un somni callat de nit primera / [que] dansa dins elent pare / el foc.

Tot plegat, configura un perfil marcadament romàntic. Però seria aquesta una percepció massa superficial si ens hi quedàssim. Més tost hi ha ressons nietzscheans en aquesta ascensió a la muntanya sagrada, que en Jesús es proposa, i per açò assumeix riscs, naufragis, camins plens d'incertesa en hora foscant, crepuscular, horabaixa cap a la nit, cap al no res....

La insistència de retornar als orígens és present en tot el poemari, i no només a la seva segona part, que es diu precisament Cants de retorn. Sempre dins el caràcter intimista i personal que sap imprimir als seus temes, empra els poemes per registrar-hi els significats més generals o essencials de la vida: por, recança, goig, enyor, desencís o el sentiment de dolor provocat per la frustració i l'acceptació resignada d'un present que no ha respost a les esperances o a les expectatives que hi vam posar en el seu dia: -Va ser després / inesperadament: / van sorgir com ombres / que explicaven amb nítida certesa / els àmbits del silenci / enllà de les profunditats de la llum, / de cròniques, / d'encís de mar i platja. / Tot era inútil: les mans, / els dits entre els dits, / havien canviat, sense avís, el llenguatge.

Després vénen els Cants d'amor, on hi ha poemes feliços, enjogassats, amb un puntet eròtic i un altre de nostàlgia. Mirades sense por, somriure lent, profund, cançons d'absència i de tendresa, urgències en els dits cap a la pell, l'acció clarivident que sols l'amor en plenitud i assaonat et dóna, i que s'expressa associant la mà que es mou i els ulls que ho miren càlids: «Serà aleshores / que m'endinsaré, / que podré endinsar-me / al profund verd de maragdes; / i amb saviesa de cec, / tocar amb tendresa / els límits del meu desig».

La mort és el quart espai del poemari. Cants de mort són només 8 poemes de versos molt esmolats en llur brevetat feridora. La vida ens estafa amb la mort, un pòsit de desencís, el pas del temps que tot ho caduca i trabuca i esfondra.

La poesia que hi trobam, de notable qualitat formal i dotada d'un sentit de la musicalitat pròpia del bon melòman que en Jesús era, parteix d'una perfecta disposició dels accents tonals que creen ritme, suau, suggeridor, com de qui ens parla directament sense cridar perquè cerca la comunicació senzilla. L'ús de l'estrofa sàfica l'entenc com a una contribució més a aquest efecte cercat i una demostració també de la cultura humanística del metge poeta.

1: J. Luengo Editor, Barcelona, 2006. Amb fotografies de Jordi Escandell Seguí i disseny de Sergi Escandell Seguí.

Joan F. López Casasnovas, professor