En un interessant article, Guillem Frontera plantejava, recentment, la manca d'adopció a Balears de pensadors que hom podria qualificar clarament com a de dretes -i el referent que invocava l'escriptor era Joan Estelrich-, per part del conservadorisme actual. Andreu Manresa acotà les precisions de Frontera, i donà nou èmfasi al tema: els seus comentaris acurats a la introducció d'una antologia de textos de Joan Estelrich, constitueixen un exercici precís de reivindicació i de coneixença sobre la figura del pensador felanitxer. Però, en efecte, no deixa de copsar que aquesta represa no s'hagi manifestat mitjançant algun intel·lectual més ubicat a l'espectre de la dreta política. És, aquesta, una característica que diferencia el cas balear del d'altres espais regionals de l'Estat, que en major o menor mesura mantenen uns signes d'identitat que configuren un factor cabdal: la recordança d'un pensament propi, elaborat per escriptors, filòsofs, professors, activistes polítics, en suma, intel·lectuals en el sentit gramscià del terme. L'empresariat d'aquestes zones, juntament amb d'altres integrants de la societat civil -de la ciutadania, en la línia explicativa dibuixada per John Rawles-, no han relegat de manera categòrica el passat immediat i llunyà, en el camp de les idees: Catalunya, Aragó, País Valencià, Andalusia, País Basc, Galícia, per esmentar tot just alguns exemples significatius, reivindiquen factors d'identitat propis en el terreny del pensament, aportacions que, per a una part important de les seves respectives societats, s'entenen com a fils conductors de la gènesi política, cultural, social, fins i tot econòmica. Tot i els avatars polítics que sacsegen les regions espanyoles, moltes d'elles -les esmentades en són mostres- han refermat una premissa tan simple com òbvia: tot té un procés històric i som ara un producte que neix del que érem. Així, es pot constatar com la classe política, els grups empresarials, els col·lectius socials del País Basc o de Catalunya -de tot signe polític- sustenten la seva realitat actual com a part d'una evolució històrica, cultural i econòmica, que fa emergir les experiències viscudes, les enalteix, les respecta i divulga als pensadors -d'orientacions polítiques dispars- que crearen les doctrines escaients. El passat no s'arracona; es reclama i es fa presencial: és el nus gordià que identifica, que representa, que arrela. La utilització de la Història -així, amb majúscules- pot ser barroera pels grups de poder en molts moments, tal i com sempre ha defensat Josep Fontana, tesi amb la qual estic totalment d'acord (la mostra més recent és la infecta manipulació i tergiversació de l'etapa de la Segona República, de la guerra civil i del franquisme, feta per autors com Pío Moa o Gabriel Albiac). Però el que resulta més trist és, tot simplement, enfosquir el passat i tancar-lo a la llum: fer del procés un acte de present, trencant tota mena de vinculació amb altres etapes que són vistes, només, en clau nostàlgica, com d'una societat que hem perdut -com indicaria l'historiador Peter Laslett- i que urgeix oblidar, i de la qual es subratllen, estrictament, els seus elements més superficials i folklòrics. Per al cas balear, s'ha argumentat amb força assiduïtat que la inexistència d'una burgesia explica el fenomen que Frontera i Manresa albiraven en els seus articles. No hi estic d'acord, amb aquesta percepció. Les classes socials es formen en el decurs d'un procés historicoeconòmic que, a les nostres illes, té signes de vitalitat més que demostrats. Són els burgesos -és a dir, els professionals, els botiguers, els industrials, els comerciants, els transportistes, els banquers, els metges higienistes, els enginyers- els que, des de la segona meitat del segle XIX, contribueixen a redissenyar les xarxes de transport a Mallorca, els que viatgen per Europa i importen la tecnologia més avançada en camps molt específics, els que llegeixen els avenços científics més rellevants de la seva època i els divulguen, els que rumien ja precoçment quant a les possibilitats del turisme, els que inverteixen en noves empreses al caliu de les demandes externes, els que teoritzen l'esbucament de les murades per esponjar el creixement urbà, els que constitueixen les primeres entitats financeres de volada -tot confegint un dels més densos i dinàmics sistemes financers de l'Estat a principis del segle XX, com ha assenyalat Pedro Tedde des dels Serveis d'Estudis del Banc d'Espanya-, els que aposten per nous espais lúdics, els que viuen a zones concretes i diferenciades, els que connecten les economies illenques amb el món. S'ignoren a la nostra terra aquests burgesos -que, entre d'altres experts, les professores Isabel Peñarrubia i Antònia Morey estan analitzant-, amb signes propis d'identitat, amb una cultura particular -emuladora de la vella aristocràcia, com a tot el món- i una adscripció política i electoral precises. I amb els seus pensadors: Joan Estelrich, entre d'ells (Damià Pons ha ofert planes lluminoses en aquest respecte). Mentre a d'altres indrets la vindicació estaria servida -amb menys trajectòries experiencials i d'èxit- i aquells intel·lectuals es coneixerien i divulgarien amb escreix, aquí, a Balears, tot sembla sortir del no res des dels anys seixanta del segle XX, tot emfasitzant un pionerisme empresarial innegable, però desproveït de les coordenades històriques que el feren possible. Dit plantejament s'ha estès a pràcticament tota la classe política insular i a bona part de la intel·lectualitat, fins i tot aquella que presumeix de «progressista», molt crítica amb els elements més epidèrmics del caciquisme rural -un element que es presenta com a immutable i, per tant, amb nul·la dialèctica històrica-, però sense considerar les decisives transformacions econòmiques que s'operaren als camps mallorquins entre 1850 i 1960. El que és ja difícil de mantenir, atenent les investigacions existents, és aquest autoodi econòmic i cultural o, tal vegada, la comoditat de disposar d'una interpretació atàvica i tòpica, de caire social i econòmic -amarada per les parcialíssimes digressions dels viatgers modernistes-, que pot arribar a ser útil per a la dreta i per a certs sectors de l'esquerra. Pensi's, endemés, que a tot el que s'acaba de dir li manca una altra peça transcendental, des de la perspectiva social: la formació, també a Balears, d'una classe treballadora amb els seus codis particulars -premsa, cultura, pensament, comportament electoral, etc.-, consemblants als observats a d'altres indrets del món, tal i com es desprèn de les aportacions de, entre d'altres autors, Ramon Molina i Antoni Nadal. Aquestes «classes en si» -fent servir la terminologia de Karl Marx-, és a dir, aquestes classes formades, esdevingueren igualment a les nostres illes «classes per a si»; o, dit d'una altra manera, assoliren la consciència de classe: foren conscients de la seva existència de manera col·lectiva, i projectaren aquest fet crucial en totes les seves manifestacions -artístiques, culturals, polítiques, socials-, amb una seqüència concreta que, des de prismes teòrics i de gran utilitat per al cas balear, han rubricat historiadors com Edward Palmer Thompson, Eric Hobsbawm o Geoffrey St. Croix. El ràpid creixement turístic i urbanístic a Balears des dels anys 1960 ha contribuït a esvair tot això per un motiu crucial: les noves classes dirigents no s'han volgut reflectir en els importants signes positius -d'experiències empresarials, de conquestes comercials, d'avanços agrícoles i industrials- dels miralls anteriors, considerats només -i únicament- en la seva vessant més negativa, igualment palesa, com a símbol de pobresa i d'endarreriment. L'orgull de ser mallorquí -el cas menorquí s'hi avé més, amb el succeït a Catalunya- s'ha centrat en factors d'escassa potencialitat explicativa -el xovinisme, entre d'altres- i no en tot allò que han fet sempre «industrioses» -en expressió de l'economista Jan de Vries- les nostres illes. I hi ha hagut pocs intel·lectuals que hagin situat les noves iniciatives sorgides amb el turisme de masses en la seva dimensió històrica, en les seves coordenades vivencials com un continuum i no pas com una ruptura seminal, car ha calat fons la creença que aquest big spurt, aquest gran salt, ensorra tot l'anterior. Els encadenaments -els linkages, en el sentit d'Albert O. Hirschman- són inexistents. I en aquest gran naufragi es troba, entre d'altres, Joan Estelrich. La llarga trajectòria burgesa, confegida amb decennis de treball i d'esforç, ha cedit pas a una etapa de la història econòmica en la qual s'han format fortunes en tan poc temps que resulta prou difícil que la «classe en si» s'aproximi a la «classe per a si» del passat. Que es moduli, en definitiva, la consciència necessària que es prové d'un passat ric en èxits i retrocessos, però que consolida un present no exempt d'això mateix: retrocessos i èxits.

Carles Manera, catedràtic d'Història Econòmica UIB