Des que vaig saber, dijous passat, que en Roca Fuster havia estat trobat mort, m'ha fet voltes pel cap un escrit autobiogràfic de Scott Fitzgerald titulat L'èxit prematur. L'èxit prematur té «beneficis i càrregues», uns i altres -més ben dit: uns o altres- derivats del fet que l'èxit prematur «infon una concepció quasi mística del destí oposat a la força de voluntat» i ens fa entendre la vida com «un assumpte romàntic». En aquestes condicions, s'ha de ser molt fort, un gegant, per sortir indemne dels embats d'una realitat que t'iguala a la resta de mortals i erosiona la naturalesa romàntica de la vida. L'èxit de Roca Fuster va ser molt prematur. Va irrompre en la precària vida artística mallorquina del decenni dels seixantes, on Pere Pavia i Pau Fornés, d'una banda, i Ritch Miller, John Ulbritx, Elis Jacobson i alguns altres estrangers, de l'altra, havien denunciat amb la seva obra la manca greu d'oxigen que patia l'art a Mallorca. També s'ha de fer menció d'Es deu des Teix i del grup Tago, que, no obstant la seva voluntat renovadora, havien tengut molt poca incidència en el mercat. Aleshores començava a poder-se parlar una mica seriosament de mercat. El turisme havia afegit una grapada de noms al cens dels rics, i, d'aquests, els que comprengueren la conveniència d'esbossar un projecte cultural, socialment legitimador, optaren en la seva majoria per omplir les parets amb obres que exaltaven mecànicament els paisatges illencs. D'altres, més en l'àmbit dels que creien en la gestació del que havia de ser la nova classe dirigent, la burgesia dita turística, volgueren fer una passa més. Roca Fuster va aparèixer en el panorama adequat en el moment oportú. Havia estudiat Belles Arts a la Sant Jordi, de Barcelona, i les seves habilitats, aplicades en la construcció d'un món discretament oníric, visitat de lluny pels simbolistes, un món d'infantes que fitaven la mort o ens miraven des de la mort, entre sedes i randes, llum de mel i de cera, amb ecos de tragèdia operística; les seves habilitats li reportaren un èxit immediat, cosa que, en un artista i en aquell moment, volia dir un èxit molt prematur. L'èxit el menà a flirtejar amb la frivolitat i va crear, per viure-hi, un espai que volia immune a la llei de la gravetat. El temps i allò que en deim la vida es varen accelerar, i de cop i volta, com si després del túnel hi hagués un món sense cap correspondència amb l'anterior, tot aquell univers amb olor de tancat i d'aigua de roses va ser arraconat abans que la història se'n pogués fer càrrec. Ferit pel naufragi reiterat de la seva carrera en el mercat, ofès per la poca cura que el país té dels seus artistes quan ja no els associa a una idea esquifida de triomf, fa uns anys que es va anar retirant a poc a poc, fent-se invisible, deixant que la seva memòria es dissolgués en el brogit d'una ciutat que ja no existeix. Havia pensat ell que es moriria tot sol? Tots els que sabíem que era inevitable, ara ho lamentam. El destí ha estat més potent que la força de voluntat. Ja fa estona que la vida havia deixat de ser un assumpte romàntic.