Tot just fa uns dies Justícia i Pau publicava una extraordinària reflexió amb un document titulat España en torno a la paz y el terrorismo. Us puc ben assegurar que es tracta d'una aportació balsàmica, que cobra encara més sentit en una conjuntura en la qual sembla que la tendència natural podria anar encaminada a alimentar la confusió de la ciutadania. Coincidint amb el debat sobre el denominat procés de pau al País Basc i amb l'Estatut de Catalunya, fins i tot la Conferència Episcopal Espanyola ha dedicat part de la seva reflexió a aquestes temàtiques, insistint, tanmateix, en el patriotisme. Allò que valdria la pena, sobretot en una circumstància com l'actual, és ponderar allò que més s'aproxima i coincideix amb el missatge evangèlic, amb el perdó i amb la capacitat d'oferir una paraula refrescant i nova. Si val la pena esser cristià en el segle XXI és, més aviat, perquè el cristianisme encara manté aquella força i aquelles potencialitats que tenen tots els missatges alternatius, positius i renovadors. El catolicisme de moral veterotestamentària, radicalconservador i destinat a legitimar discursos contrarevolucionaris segurament tindria els dies comptats. Podria ser interessant des del punt de vista sociològic i comercial, com un producte de mercat, amb una gran capacitat de liderar el missatge dels botxins contra les víctimes (en el cas espanyol dels anys trenta del segle XX) i el de les víctimes contra els botxins (en el cas del País Basc de la segona meitat del segle XX). Aquest catolicisme té arrels profundes i de llarga durada a l'Estat espanyol, a molts d'indrets, en el centre i a la perifèria; però comença a sonar l'hora d'ampliar els horitzons i tenir la mirada posada en aquell i en allò que realment ens permetrà construir un futur diferent.

Pere Fullana, historiador