Sens dubte a tots els polítics els preocupa especialment el poder:
la conquesta del poder o el manteniment del poder. Que aquesta voluntat de poder estigui realment al servei de la ciutadania, això ja és molt dubtós en massa casos. Tanmateix, el que caracteritza la democràcia -el menys dolent dels sistemes polítics- és que el poder s'adquireix o es manté mercès als vots que els grups polítics, els partits, són capaços d'aconseguir. I sembla que, per aconseguir aquests vots, alguna cosa s'ha d'oferir als votants. Així, és cosa òbvia que tot programa polític ha d'oferir o proposar-se algunes mesures -quantes més millor- a favor dels votants, que complaguin les aspiracions dels votants. De manera que la racionalitat dels programes dels partits hauria d'esser cosa garantida. Sempre, és clar, que pensem que els desigs o les aspiracions o les expectatives dels ciutadans no poden esser mai irracionals. Perquè la possibilitat de considerar que els partits puguin educar efectivament les masses -que no acabarien de saber allò que realment els convé- sona massa a cosa sospitosa. Tanmateix, deixant de banda cap vel·leïtat adoctrinadora, i deixant de banda també aquells punts programàtics inclosos per a fer bona impressió però no per complir-los, la realitat és que el natural interès dels polítics per atreure's els vots dels electors no acaba de determinar la racionalitat o la congruència de la seva oferta, almanco a Sefarad.
En efecte, som testimonis d'un de cada vegada més gros divorci entre la classe política i la resta de la ciutadania. El que posa en evidència una manca de credibilitat, esfereïdora en molts de casos. Per exemple, ¿com explicar, sinó, que en el referèndum del nou Estatut de Catalunya s'hagi donat una abstenció del cinquanta per cent? La ciutadania pot haver acabat cansada o farta d'una preparació tan llarga i, fins i tot, podem acusar-la d'inconscient i de manca de preocupació per la res publica, però no podem deixar de pensar que la manca de resposta del cinquanta per cent dels convocats ha d'haver estat provocada també per uns partits polítics i per una classe política que no ha aconseguit realment mobilitzar la ciutadania, com hagués estat lògic esperar per a una legislació tan important.
Aquesta manca de comunicació, de coordinació o de coincidència -diguem-ho així- entre la classe política i els ciutadans pot esser provocada per una divergència entre les prioritats dels uns i dels altres. Malgrat que, d'alguna manera, els polítics depenen dels vots de la ciutadania, a l'hora de la veritat un sospita que les prioritats dels primers tenen més aviat tendència a adquirir un caràcter massa abstracte, mentre que deixen de considerar-se de manera mínimament suficient qüestions molt més concretes i immediates.
Ja sé que pot sonar, políticament, molt incorrecte, però la realitat -ens agradi o no ens agradi- és que la majoria de la ciutadania està molt més interessada per la inseguretat (a la via pública i als mateixos domicilis), pel cost sempre creixent de l'habitatge o per la inseguretat laboral que per valors col·lectius com puguin esser la realitat nacional i cultural o un creixement econòmic i urbanístic que resulti efectivament sostenible. ¿I com és que no hi sembla haver cap partit que se centri en aquestes necessitats? Les necessitats col·lectives -la seguretat social, per exemple- poden haver de rebre més atenció de les administracions que les necessitats individuals, però ¿és que hi pot haver vertadera seguretat social o col·lectiva sense seguretat individual?
Com acaba de demanar Joan Francesc Mira en un recent article sobre «Seguretat i protecció»: «¿Com és que en la tradició ideològica i política europea parlar de seguretat social és considerat cosa d'esquerres i parlar de seguretat individual es considera de dretes?». ¿I com és que la nostra classe política no s'escandalitza gens ni mica d'aquesta tornada a l'Edat Mitjana que suposa el creixement extraordinari -per no dir descomunal- dels serveis de seguretat i protecció subministrats per empreses privades que donen satisfacció a una demanada amb un creixement realment espectacular?
Potser he tocat massa aspectes d'una mateixa problemàtica en un espai massa breu. Quedi clar que tots els símptomes apunten a una manca de comunicació entre votants i polítics -ni en el sentit de recollir les preocupacions més greus dels primers per incorporar-les als seus programes els segons, ni tampoc en el sentit de convèncer-los aquests de quins són els seus interessos reals a llarg termini (si pensam que els partits haurien de realitzar també una certa pedagogia il·lustradora o formadora, encara que sigui sempre amb cura de no caure en plantejaments ideològics o totalitaris)- i, conseqüentment, a una insuficiència i una manca de racionalitat de l'oferta pública.
Bartomeu Fiol, escriptor
