Dins el viure de cada dia dels habitadors de la reserva apatxe dels Hostalets la presència d'un curiós acompanyament musical s'ha convertit en el pa nostro de cada dia. Suposa una nova experiència que ens proporciona vivències mai de mais pensades. En cap moment imaginaves que la música, no precisament celestial, formàs part integrant de la nostra vida.
Es tracta de la música nocturna que agombola el somni dels hostaleters que sojornam al carrer de Balmes, el Jaume Balmes que tanta nomenada va gaudir a determinats moments del segle passat i que avui ningú sap qui fou, ni el que significà dins el pensament de les ments pensants de la nostra terra.
Diria que tal música, malgrat no sia celestial, com he esmentat abans, suposa un important estalvi econòmic perquè ens ha permès prescindir d'aquells aparats cridaners que, a hores fixes, ens despertaven i facilitaven que els apatxes hostaleters poguéssim iniciar les tasques quotidianes.
Estalvi minso, veritat sia dita, perquè ara la nova organització imposada pels que comanden ens impedeix comptar amb els despertadors que a plena voluntat nostrada ens permetien decidir quan i de quina manera els ciutadans, firmes y prietas las filas, podíem iniciar l'activitat diària d'acord amb el més exclusiu plaer nostre.
Ara ja no és el mateix. La música nocturna té unes noves connotacions. Importants batecs acústics que vénen a substituir les ceremonioses campanades d'En Figuera que, altre temps, regien amb cadència uniforne la vida ciutadana. Si no eren els tanys del rellotge de la torre de les hores o les del de la Sala, eren els rítmics sons del rellotge de l'església més propera els que ens assabentaven del córrer de les hores nocturnes.
Fa molts d'anys que el plany nocturn dels serenos ja no trasbalsa el silenci a les vies ciutadanes. Fou una espècie humana que es va extingir dècades ençà.
El que ara prima també comporta una certa periodicitat que permet establir, com deia abans una metòdica modulació, encara que no tingui la qualitat harmònica de la sonada de les campanes eclesials, emperò els resultats són semblants, encara que esveradors.
Durant el primer terç de la vesprada són els camions d'EMAYA els que inicien l'obertura orquestral. És una combinació poc concordant, més bé renou de màquines en moviment, que aporten sons dignes de la percussió més polenta on alguns instruments desafinen amb escreix i et deixen eixordat.
Generalment a l'obertura segueix una monodia, gairebé silenciosa com un vou-verivou, de vegades un simple renec humà que preludia una llarga pausa quan l'hostaleter pot reprendre el somni reparador. Pausa que comporta, de sobte envers les sis de la matinada, l'arribada d'un estrèpit, qual les walkíries wagnerianes volant, volant, interpretat per una feresta colla de sonadors de botzina. Dins una gamma tonal esfereïdora ens indica que el carrer de Balmes deixa de ser un lloc de pau. És el pimer embús del dia. Hora de llevar-se, hora de recuperar els sentits i dedicar-te a lliurar-te de les peganyes que dificulten la visió.
Els hostaleters que no viuen al carrer de Balmes no gaudeixen d'aquest despertar musical, quasi bé tan sonor com la marxa triomfal d'Aïda. La remor camionera l'han patida tot el vespre, malgrat no es treballi de nit en la magna obra de soterrament del tren. No gaudeixen del so de les botzines, sinó d'altres sonoritats nocturnes que tan sols són simples preludis musicals que patiran quan tallin la cinteta del parc de les vies convertit en gran via del parc. Diuen que ben prest a tutta orchestra la festa arribarà a bon termini.
Ca coda final es repeteix entre les vuit i mitja i les nou de la matinada. És l'hora del segon embús quotidià. La música combina diverses xarangues tals com els camions que porten ciment a les construccions que desfiguren la fesomia del carrer, les caravanes de camions d'alt tonatge, col·laboradors eficients de les obres de la via del parc, i que pareixen la colla de ballarines hipopotàmiques de la Fantasia de Walt Disney, els metalls acústics dels utilitaris que en segona i tercera fila deixen estudiantes i estudiants al col·legi veí, més els autobussos que recullen la quitxalla de Santa Isabel quan inicien el seu exili diari envers indrets llunyans. Talabastaix més imponent que les canonades de l'obertura 1812.
Hom dirà que a aquestes hores del dia poc importa tal renou, perquè la humanitat ha d'estar desperta i a punt per guanyar-se el pa de cada dia. Amén.
G. Rosselló Bordoy, mallorquí de nació
