Divendres passat el PSOE retia homenatge a una de les figures senyeres del socialisme illenc: Alejandro Jaume. L'actual PSOE li diu Alexandre. Com tants d'altres. La qual cosa, deixant a banda el dret que tothom digui com vulgui a qui o què vulgui, ja indica el poc, o gens, que coneixen la persona, l'intel·lectual, l'ideòleg i el polític que fou Jaume. Perquè ell mai no signà amb un nom que li era estrany, sempre ho feia amb el que sempre havia estat el seu, Alejandro, que era la forma en què tothom el coneixia socialment, i en l'àmbit més íntim, de familiars i amics, era en Tano. Un homenatge públic, i no una reinterpretació tan lliure com que poc homenatge és si no demostra tenir clar ni com se deia a si mateix el presumpte homenatjat, al llegat intel·lectual, ideològic, polític de Jaume hauria d'haver servat la memòria del nom que fou el seu i amb el qual sempre s'identificà.

La poca atenció que ha despertat Jaume en l'estudi posterior del comportament de les elits indígenes és estrany. Perquè a través d'ell -i d'altres, però no molts- se pot arribar a tenir una idea molt aproximada al grau d'odi que entre els seus iguals de classe social despertaven els «traïdors» com Jaume. No sé per què el PSOE va fer l'acte a on el va fer. Però si jo hagués pogut decidir sobre el particular, hagués demanat a la Banca March que cedís el seu saló d'actes. Pentura el demanaren, que no ho sé. En qualsevol cas hagués estat molt interessant saber la resposta. La família Jaume era molt amiga de Joan March, en Verga. Quan en Tano fou diputat a Corts per Balears en representació del PSOE se va trobar amb un bon merder que l'afectava directament: en Verga fou empresonat, com és ben conegut. Aleshores hi hagué discretes gestions per a veure què podria fer Jaume per l'amic de la família. Res hi pogué fer, si és que ho volgué intentar, que ho ignor. El cert és que quan, poc després, se giraren les tornes, els cabdills de la rebel·lió feren arribar als seus delegats a Balears la llista de personatges a eliminar, entre els quals hi era Jaume. Com és natural, en ser detingut, la família, desesperada, va fer tot el que estava a la seva mà: anaren a veure l'amistat que el podria, pensaven, salvar de la mort. Un fred 'no hi puc fer res' va ser la resposta. La «traïció» de classe se paga. Ell, no la família. En fa 60 anys, de tot allò. Prou per considerar com una oportunitat perduda que l'homenatge a Tano no s'hagi fet a la Banca March, però...

Jaume ens ha llegat l'honestedat intel·lectual i la convicció ideològica que avui tant se nota a faltar entre polítics progressistes en general. Mai no se deixà vèncer per la tàctica, l'interès a curt termini. Sempre se mogué seguint l'objectiu important: combatre el caciquisme a través de la defensa de la llibertat de tots i cada un dels ciutadans la qual no podia ser mai sotmesa, pensava ell, a cap classe social, ni la dirigent contemporània (per això combaté el conservadorisme de la Restauració) ni la proletària (per això no va ser comunista), ni a cap nació (per això no era nacionalista), ni a cap altra mena d'ideologia subjugadora de l'individu (per això el vaticanisme l'odiava). Per aquesta ferma convicció sempre defensà el vot de les dones, tot i que en el seu partit s'aixecaven veus contràries perquè temien que, com ell deia, votassin més els confessionaris que no les ciutadanes. Per això, també, tal i com s'ha referit a vegades aquí, Jaume va escriure una de les peces més clarividents mai no escrites en la història del pensament polític balear: no volia autonomia per aquesta regió perquè en donar-se el poder polític a les classes retrògrades que tot ho contaminaven el resultat seria més i més caciquisme. L'autonomia política, deia, estava bé per aquelles regions els ciutadans de les quals la volen i expressen democràticament aquest desig, i, sobretot, quan la societat respectiva té prou entitat, força i diversitat ideològica i política com per tenir característiques de país propi, diferent del nacional espanyol, que asseguri que l'autonomia mai no serà perversa. Només Catalunya i País basc, deia, tenien aquestes característiques. Però no Balears. Profètiques paraules. No és poc paradoxal que l'homenatge de divendres hagi coincidit amb la passa feta pel PSOE actual tres dies abans. Votar la reforma de l'Estatut que blindarà, encara més, els privilegis d'uns pocs en detriment de la majoria. Justament el bessó d'allò contra el que sempre lluità Tano Jaume Rosselló.