Generalitzar com a proposta immediata és un recurs que solem utilitzar els humans en àmbits col·loquials. En aquests contexts és fàcil sentir frases com «tots els polítics són iguals», «tots els hotelers són...», «tots els periodistes són» o «tots els professors i mestres són...». En general són afirmacions dites a la correguda, sense espai ni temps per als matisos. La polèmica i la confrontació política, generalment, s'alimenta d'aquest tipus de llenguatge generalista i amb tendència a catalogar corporativament, entre d'altres coses perquè molts representants institucionals d'aquests col·lectius tenen una tendència natural a la demagògia i una necessitat biològica de sortir permanentment en primera línia i ser torturats per la calor dels focus que acompanyen les càmeres de televisió. La polèmica i la presència mediàtica ho envaeixen tot i pretenen acaparar la nostra atenció de forma permanent; però tanmateix allò més inquietant no són les polèmiques sinó les ponències, és a dir els argumentaris que es fan servir de matèria primera per a les polítiques concretes, aquelles que veritablement s'executen. Allò que realment ens hauria de preocupar són les polítiques específiques i les accions polítiques que se realitzen des de les institucions públiques. Entrant a la casuística, ho hem vist aquests dies amb tot allò relacionat amb la llengua catalana i l'estatut, i ho hem pogut constatar amb les polítiques lingüístiques del Govern de les Illes Balears. Les polèmiques formen part de les estratègies de distracció, mentre que les polítiques estan destinades a destruir i a exterminar. L'obligatorietat del català només confirmaria i ratificaria l'esperit de la legislació autonòmica vigent i sobre aquesta qüestió hi han provocat una polèmica destinada a entretenir l'exèrcit propi i a atemorir l'enemic. Amb les polítiques educatives globolingüístiques allò que es farà, indubtablement, és fossilitzar o exterminar la llengua del país, òbviament en nom de la modernitat.