Rafel Crespí

Sum vermis...?

Rafel Crespí17/06/06 0:00

El títol d'aquest article, desprovist dels punts suspensius i de la interrogació pertinent, és idèntic al d'un poema místic de Mossèn Cinto Verdaguer, que Déu l'hagi perdonat, no pels pecats que va cometre en vida -la seva condició d'eclesiàstic no li donava cera del Corpus per fer-lo inexpugnable a les temptacions mundanes-, sinó per haver-ne perpetuat un més enllà de la seva mort, pecat que no és altre, i no poc greu, que haver-se convertit en una nosa -un entrebanc-, per al progrés universal dels seus coetanis. (Després ja els ho explicaré o vostès mateixos se n'adonaran). Bé, en aquest poema místic diu Verdaguer: «Cuc de la terra vil, per una estona / he vingut a la cendra a arrossegar-me. / Fou mon bressol un gra de polsinera, / i un altre gra serà lo meu sepulcre. / Voldria ser quelcom per oferir-vos / però vol me voleu petit i inútil, / de glòria despullat i de prestigi». És un poema, que si mai tenen la paciència de llegir-se'l sencer, s'adonaran que Verdaguer se sotmet a un procés d'empetitiment, d'acceptar resignadament -amb cristiana resignació, s'entén- aquest empetitiment, aquest noningunament. Però al final d'un camí ple d'equinocis i de sofriments com són cridar per a ell les «congoixes del martiri» voler que la calúmnia apili «al meu voltant tos llots», o també a acceptar «com perles i topazis» «los vilipendis i llengoteigs». Tanmateix, si Verdaguer treia pit davant tanta humiliació, ho feia des de la immesurable fe que el commovia i que li oferia una recompensa final, recompensa que no és altra que la vida eterna: «jo hi trobaré unes ales de crisàlida /per volar-me'n amb Vós a vostra glòria.»/.

Aquest poema, del qual en sé alguns versos esparsos, acudeix a mi quan em trob en una situació anímica poc favorable. No us sabria explicar per què. Però avui -ahir per als lectors, que en diuen els cronistes- hi ha vengut com un esbart d'estornells, o pitjor encara, amb la fúria d'un eixam d'abelles espantadisses. Per una emissora de ràdio s'ha informat que el govern Balear ha aprovat el famós decret de trilingüisme. I en la seva justificació, el Conseller d'Educació i d'altres subgèneres menors, ha dit més o menys, en un polídissim castellà, que això de tenir una llengua pròpia diferent del castellà és un entrebanc per trobar-se en igualtat de condicions als que només tenen el castellà, ja que aquests poden accedir, -a la modernitat, l'epítet és meu- amb més amplitud horària, a l'estudi d'un idioma estranger.

Ja ho veuen, som un nosa. Un cuc, un vil animal que s'arrossega per dins el llot i per dins la cendra, espagint, ni que fos un virus mutant, l'anacronisme, multiplicant la nosa, edificant barreres que dificulten l'accés universal al saber. Sí, perquè professionalment em dedic a ensenyar llengua i literatura catalana, ergo, si he de fer cas del meu conseller, em dedic a perpetuar l'entrebanc. Ja sé que diran que no ha volgut dir-ho així, però ho ha dit. El subconscient l'ha traït, podríem dir. Però no, no cal ser tan subtils. No dissimulen tant, no se n'amaguen tant. Allò que pretenen amb el decret de trilingüisme no és afavorir l'ensenyament en anglès sinó allò que pretenen és residualitzar el català. I ja se sap, no cal batallar en contra, basta residualitzar-lo, reduir-lo a no res.

Al rebossillo de na Cirer, que per cert ja no se'l posa, o al xampurreig d'en Rodríguez quan vol tenir raó. Perquè si tan important és aprendre una llengua universal, que serveixi per sortir més enllà de la nostra lloriguera, allò que ha de fer el conseller és decretar l'ensenyament català/anglès. Miri si ho és de senzill! El castellà ambiental que saben els nostres alumnes, acompanyat de les classes de llengua castellana els serien més que suficient per dominar, com qui no vol la cosa, tres idiomes: català, castellà i anglès. Però clar, aquest no és l'objectiu del PP. L'objectiu del PP és l'aniquilament com a poble, acabar amb la llengua catalana. I per practicar aquest genocidi cal revestir-ho amb una mica de modernitat.

Verdaguer tenia un avantatge sobre mi. El ser un cuc miserable tenia una compensació: la glòria del Cel. Jo, malauradament, no en tenc cap. Som un cuc, una nosa, un de tants miserables que ens toca patir aquest infern a la Terra, a la nostra terra.