Esper que la direcció deDiari de Balears no es confongui i no publiqui aquest article en el suplement «Trot» i sí en el lloc d'opinió on els dissabtes mir d'escriure sobre les relacions entre ciència i societat. Però si s'equivoca tampoc passa res i fins i tot potser que hi guanyi, perquè tenc la sospita que tenia més lectors quan escrivia de cavalls que de ciència. El resultat no diferiria molt de tres o zero.

Jo hi estic molt agraït, als cavalls, no solament perquè la seva visió ha provocat que dins la meva imaginació hi hagin transcorregut aventures justicieres, ni perquè amb l'estudi he arribat a comprendre que la vida humana hagués estat molt més dura i cruel sense el cavall i els guarniments que feren possible aprofitar la seva força. El meu agraïment suplementari es deu que gràcies a ells es va poder demostrar la més transcendent de les idees científiques: la teoria de l'evolució.

Avui capvespre -ahir pels lectors- tendré l'honor de presentar a la Reial Acadèmia de Medicina un llibre realment important. Mai hauria imaginat que la vida, aquesta cosa tan estranya, m'hagués ofert l'avinentesa de poder presentar un llibre fet en català entre un premi Nobel de medicina i un amic. Són el doctor Jean Dausset i el també doctor Macià Tomàs. El llibre es titula Diàlegs sobre evolució genètica i cultura. El títol és tan encertat que crec que ja tothom pot imaginar-se de què va. Jo només vull dir que el tema és, al meu parer, el més important que es pot proposar i que per sort del lector trobarà dos personatges d'una extraordinària lucidesa que posaran a prova les seves conviccions més profundes. Uns arguments durs i tal vegada despietats i l'intent de fonamentar un nou humanisme tot considerant les aportacions de la ciència moderna.

Tenc el propòsit de començar la meva intervenció parlant de cavalls i de citar literalment aquesta conversa: «Bon dia. Estic molt agraït per la seva convidada. Que podríem anar a veure els cavalls?», digué T. H. H. «No hi ha de què -respongué N.C.M.-, però segurament l'interessarà anar a veure primer la nostra biblioteca». «No, n'he vistes moltes i de molt bones, de biblioteques, li agraesc l'atenció, però jo el que vull veure són els cavalls». «Bé però el que sí li deu agradar és la pintura, en tenim una col·lecció molt bona». «La pintura m'agrada i molt, però preferiria, si a vostè no li importa, veure primer els cavalls». N.C.H. va tenir un sentiment ambivalent en constatar que a T.H.H. li interessaven més els seus cavalls que els llibres i els quadres, i va accedir a mostrar-los-hi sense enredar més la boia. Al veure'ls T.H.H. va sentir -digué- l'emoció més forta de la seva vida. En la presentació d'avui capvespre allargaré una mica més la processó, però els lectors deDiari de Balears no es mereixen aquesta comèdia que només té sentit quan l'exposició és oral. Em permetin que els digui ja ràpidament que el lloc on es va fer aquesta conversa fou a la ciutat de New Haven, seu de la famosa Universitat de Yale. N.C.M., el propietari de cavalls, era Othniel Charles Marsh, el catedràtic de paleontologia de l'esmentada Universitat, i T.H.H. era ni més ni menys que Thomas Henry Huxley, l'anomenat «Bulldog de Darwin», un dels més apassionats defensors de la doctrina de Darwin. Era, m'he oblidat de dir-ho, l'any 1870... Els cavalls que volia veure Huxley, pobrets, no pasturaven a un prat, ni estaven dins una estable; estaven dins diverses capses i sobre prestatges. Només, ja ho podeu endevinar, eren ossos i fòssils: restes de cavalls. Però Huxley i Marsh pogueren observar que si es posaven en ordre cronològic era clar que les mans dels cavalls, amb els segles passaven de tenir diversos dits a tenir-ne un a soles, que els permetia major velocitat per fugir així dels depredadors, que també havien augmentat la seva velocitat. També les dents són distintes quan es passa de cavalls d'una època a l'altra. Unes de més adaptades al farratge i les altres al gra. Huxley, ja dic, es va emocionar al veure que aquells ossos confirmaven per primera vegada de manera indiscutible la teoria darwiniana de l'evolució.

Jo volia titular aquest article «Els cavalls -morts- no conten contes». Però era massa llarg, el títol.