El fet que ens ho teméssim no treu que es pugui constatar: les Illes Balears continuaran sent, amb l'Estatut reformat, una autonomia de segona divisió, o siga, una comunitat no autònoma. L'acord a què han arribat el PP i el PSIB-PSOE, amb l'afegit d'Unió Mallorquina, és molt lluny de satisfer les aspiracions d'autonomia mínimes necessàries per poder respondre a les necessitats de les illes Balears. Que els dos primers partits de les Illes coincideixin, així mateix, amb els dos partits més representatius del conjunt de l'Estat també constitueix un indicador de la manca d'autonomia real existent. En aquest punt, i dins els prolegòmens, hem d'acceptar que, democràticament, la majoria de la població de les Illes Balears s'inclina per la no autonomia. Però també hem de remarcar que aquesta situació es produeix després de tres segles d'anul·lació (sovent per la força de les armes) de la pròpia voluntat nacional. No es tracta, per tant, d'una voluntat majoritària forjada en temps de democràcia, sinó del resultat de tres segles d'opressió nacional, habitualment sagnant i descarnada.
Què hauria hagut de tenir un Estatut d'autonomia per a les Illes Balears que ens pogués deixar mínimament satisfets? Apuntaré només alguns aspectes elementals, lluny de l'horitzó sobiranista que voldríem, plenament constitucionals i integrats en el que podria ser un projecte (consider que del tot inviable) d'«Espanya plural».
a. En primer lloc, caldria una millora substancial del Règim Especial per a les Balears (REB), a ser possible en forma de Concert Econòmic. Aquesta opció no constitueix una cabòria de «radicals», sinó una proposta perfectament argumentada, per exemple, des del Cercle d'Economia, presidit per Alexandre Forcadas, exconseller d'Economia amb Gabriel Cañellas. Sense gestionar els propis impostos, sense una Agència Tributària pròpia perfectament autònoma (no com la gallina esplomada que els han deixat a Catalunya), no existeix autonomia política real. Les Balears, en tant que illes espoliades per l'Estat (compari's la nostra situació amb la de les illes Canàries), crec que tenim tot el dret a comptar amb una Agència Tributària pròpia i a gestionar un Concert Econòmic amb l'Estat. De tu a tu, sense imposicions.
b. Quant a la consideració de les Illes Balears com a «nacionalitat històrica», res a dir-hi, per obvi, tret que les declaracions retòriques no serveixen de gran cosa. A més a més, s'hauria hagut d'aclarir l'abast d'aquesta nacionalitat i les seues relacions amb Catalunya i el País Valencià, com a mínim. Els bascos i els navarresos, tot i constituir dues comunitats autònomes diferents, ho varen fer constar fins i tot a la Constitució espanyola.
c. Per a les illes, en general, les comunicacions resulten del tot fonamentals. En mans de qui queden els ports i els aeroports de les Illes Balears? Evidentment, el nou estatut no dóna cap ni una garantia que la gestió sigui exclusiva del govern de les Illes Balears. Com ho hauria de ser també tot allò que faci referència a les aigües territorials. Al nostre país (als nostres països) es produeix la paradoxa que, essent marítims i mediterranis, tenim aigües territorials gestionades des d'un país altiplaner, allunyat de la mar i, fonamentalment, atlàntic.
d. Un dels grans obstacles per a la consolidació de cap autonomia, a hores d'ara, és l'existència d'un sistema judicial unificat a l'Estat espanyol. Aquest sistema unitarista constitueix un dels obstacles més grans també per al desenvolupament d'un sistema profundament democràtic, que garanteixi els drets civils de tothom. En aquest sentit, perquè les Balears siguin autònomes faria falta un Tribunal Superior de Justícia que fos l'última instància judicial del país. Molt lluny també del que preveu el nou Estatut.
e. I què se n'ha fet del «bilingüisme»? El nou estatut deixa la qüestió lingüística com estava, de manera que no existeix equiparació entre el català i el castellà, ni per tant, «bilingüisme» real. Mentre el català no constitueixi una obligació per a tothom (començant per aquells que tenen més rellevància social, com ara governants, jutges, professionals liberals, etc) els drets civils dels catalanoparlants es veuran obstaculitzats.
Tot això són motius per considerar que no s'ha arribat a perfilar un autèntic estatut d'autonomia, sinó un succedani. Hi ha, evidentment, alguns avenços: s'estableix un Consell insular per a Formentera (ja era hora!), es planteja una clàusula perquè els ciutadans de les Balears puguin accedir a tots els beneficis derivats de la insularitat que a hores d'ara són accessibles als ciutadans de les illes Canàries... I, sobretot, és un pas endavant el fet d'haver-se atrevit a reformar la misèria d'estatut precedent.
Només un apunt final: com que militen a partits d'àmbit espanyol, tant Antich com Matas donen per feta la legitimitat del Parlament espanyol de retallar el que s'hagi decidit a les Illes Balears. Ens podem imaginar, per tant, què se'n pot arribar a fer, del que ja s'anomena «clàusula Matas»...
