G ràcies al frenessí que ataca els visitants del Louvre per veure la Mona Lisa, servidor he pogut contemplar amb calma -crec que amb profit- algunes obres que li fan companyia, però a les quals poca gent es digna a fer-los la mercè d'una mirada tot passant. Algunes d'elles serien la gran atracció de museus de primer ordre. I allà romanen, com a testimonis fatalistes de la vulgarització de la cultura. Hauria de dir «socialització» o «popularització» de la cultura? No l'hauria, perquè es tracta de conceptes molt allunyats els uns dels altres. La seva confusió, no obstant, és un dels fenòmens més devastadors del nostre temps. Ha causat mals irreparables en la recepció de la cultura, que, com era molt d'esperar, han condicionat, fins i tot determinat, la seva creació. Sense fer-nos enfora de la pintura, veuríeu com el nostre temps n'ha produït i n'ha canonitzat moltes vessants amb el comú denominador d'oferir-se al consumidor sense esforç i sense despesa temporal. El món és ple d'art fet per ser vist de reüll mentre es condueix o durant una escala apressada a una altra ciutat. En qualsevol cas, per una estranyíssima circumstància servidor vaig poder contemplar amb la discreció, el temps i el recolliment indispensables l'obra de Leonardo da Vinci, per a la qual ara mateix no tenc cap adjectiu suficientment precís. La gran paradoxa rau en el fet que l'obra demanda, com poques, unes determinades condicions per a transmetre's a l'espectador, i que aquestes condicions són impossibles durant l'horari de visita. L'obra és víctima de la seva vulgarització per part de gent de tota casta, que l'ha malmenada amb un inventari inabastable i calamitós de tòpics. Ara, a aquesta vulgarització s'hi ha afegit un expert japonès en acústica, que ha cregut poder recrear la veu del personatge i que l'ha feta circular per la xarxa, juntament amb la del propi Leonardo, sobre l'exactitud de la qual el senyor Zuzuki s'ha mostrat no tan confiat, ja que l'ha recreada a partir d'autoretrats amb barba, vet aquí una bona raó per no afaitar-se. La prova de veu s'ha materialitzat en unes paraules de presentació de la pròpia Gioconda, que, naturalment, incideixen en el tòpic més almivarat, el misteri del somriure, etc. Da Vinci ens parla per confirmar sibil·linament les especulacions més esotèriques i banastres. Tot plegat, es tracta d'una petita passa per a la ciència i d'una passa molt gran en el camí sense retorn de la humanitat cap al regne de l'Estultícia. Gràcies a la veu de la Gioconda, encara s'acaramullarà més gent davant del quadre. Així, desapareixerà definitivament de la vista de la Humanitat, i aleshores celebrarem la caiguda dels murs de l'elitisme, la conquesta de l'art per al poble. Tot un èxit, es miri d'on es miri.