Internet és una bona finestra per poder guaitar allà on, en
circumstàncies normals, el teu ego més íntim i coherent
t'aconselleria de no treure-hi el cap. Així per exemple, de tant en
tant, em permet fullejar, via xarxa, les pàgines de diaris com
l'ABC (vade retro) i així va ser com hi vaig trobar un article amb
el rànquin nacional (nacional catòlic, apostòlic, romà i espanyol,
és clar) de les aportacions de l'Estat a les autonomies. Mentre a
Galicia, Andalusia, Cantàbria i La Rioja, l'Estat, a través d'un
anomenat Fons de Suficiència, els financia entorn a un 45% del seu
pressupost, a Extremadura (llibres de franc per a tots els
escolars) els financia un 62,60%, i a Canàries un 71,30%, a les
Illes ens pertoca un percentatge de -12,70% (!)
La solidaritat dels anys 80, amb Almeria, Extremadura i una bona
part de Múrcia com a autèntics deserts geogràfics, demogràfics i
econòmics, en definitiva; estava un tant justificada. El problema
és que, vint anys després, la direcció de la balança solidària
continua essent de cap al sud, i la procedència dels doblers la
mateixa. I ara eValle del Jerte, El Ejido i totes les zones
poblades d'hivernacles regats amb aigua aliena (i més que en
tendrien si fos pel PP) ja no requereixen, en principi, massa
financiació. I no obstant, segueixen tenint-la.
Amb una paraula, la diferència entre, per exemple, Canàries i
les nostres illes, rau bàsicament en què mentre la força que ens
representa (permetin-me l'eufemisme) a Madrid és el PP in eternum,
allà és un Partit anomenat Coalición Canaria. No he seguit la
política canària abastament com per saber de quin pal va aquesta
gent. El que si és notori és que, sense fer tant de renou com CIU,
o millor dit, sense constituir, segons les ments intensament
dedicades (tant per la dreta com per la teòrica esquerra) a la
salvaguarda de la unidad naciona, un perill evident, aquesta
coalició ha fet el cap viu, i entrant en la dinàmica de
convertir-se, per la força dels vots, en imprescindible per a
constituir majories o per a treure endavant assumptes puntuals i de
cabdal importància, han aconseguit rendibilitzar aquesta necessitat
que el seu ajut té el partit de torn en el poder. Qui sap si antics
integrants de l'MPAIAC entengueren que era molt més profitós i
coherent optar per una línea endegada a introduir-se en la
democràcia, tot i que fos en una democràcia tan peculiar com
l'espanyola, que no seguir pel camí de les armes. El resultat és
ben clar.
En política el fenomen del nacionalisme (del perillós per a
Madrid, perquè del més antic i el més excloent: de l'espanyol, no
en xerren) té una explicació ben clara: ningú (tret d'una part
important dels habitants de les Balears) no espera que vengui un
extern a resoldre els problemes casolans i sap que s'hi ha de de
dedicar en cos i ànima, i fins i tot així, de vegades no basta.
Així ho han entès sempre a Euzkadi, a Catalunya i, pel que es veu,
a Canàries. Aquí no. A l'aixopluc d'un benestar teòric i mal
repartit generat per un monocultiu del que no hem sabut tenir gens
de cura, i enduts per una tendència innata al manfotisme, aquí ho
fiam tot a la dreta immortal, tot surtint-ne les seves files amb
els exemplars més impresentables de la dreta europea.
Hi ha autonomies que han optat per una via molt més innoble, al
seu parer. Es tracta d'Andalusia i Extremadura que s'han emparat en
aquell principi mexicà de «no somos machos per somos muchos». Els
vots són els vots, han pensat, i bé que els han sortit, amb
subsidis d'atur agrari atorgats pràcticament pels ajuntaments i
partides pressupostàries generoses, quan no cobrant uns teòrics
deutes històrics que ningú, encara,ens ha sabut o volgut explicar
als propietaris de les butxaques de les que han sortit els doblers.
Vaja, que tothom ha sabut deixondir-se, tret dels benaventurats que
poblam aquestes illes... I tira Blau...
Miquel Fullana. (Rebuda per fax).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.