Internet és una bona finestra per poder guaitar allà on, en circumstàncies normals, el teu ego més íntim i coherent t'aconselleria de no treure-hi el cap. Així per exemple, de tant en tant, em permet fullejar, via xarxa, les pàgines de diaris com l'ABC (vade retro) i així va ser com hi vaig trobar un article amb el rànquin nacional (nacional catòlic, apostòlic, romà i espanyol, és clar) de les aportacions de l'Estat a les autonomies. Mentre a Galicia, Andalusia, Cantàbria i La Rioja, l'Estat, a través d'un anomenat Fons de Suficiència, els financia entorn a un 45% del seu pressupost, a Extremadura (llibres de franc per a tots els escolars) els financia un 62,60%, i a Canàries un 71,30%, a les Illes ens pertoca un percentatge de -12,70% (!)
La solidaritat dels anys 80, amb Almeria, Extremadura i una bona part de Múrcia com a autèntics deserts geogràfics, demogràfics i econòmics, en definitiva; estava un tant justificada. El problema és que, vint anys després, la direcció de la balança solidària continua essent de cap al sud, i la procedència dels doblers la mateixa. I ara eValle del Jerte, El Ejido i totes les zones poblades d'hivernacles regats amb aigua aliena (i més que en tendrien si fos pel PP) ja no requereixen, en principi, massa financiació. I no obstant, segueixen tenint-la.
Amb una paraula, la diferència entre, per exemple, Canàries i les nostres illes, rau bàsicament en què mentre la força que ens representa (permetin-me l'eufemisme) a Madrid és el PP in eternum, allà és un Partit anomenat Coalición Canaria. No he seguit la política canària abastament com per saber de quin pal va aquesta gent. El que si és notori és que, sense fer tant de renou com CIU, o millor dit, sense constituir, segons les ments intensament dedicades (tant per la dreta com per la teòrica esquerra) a la salvaguarda de la unidad naciona, un perill evident, aquesta coalició ha fet el cap viu, i entrant en la dinàmica de convertir-se, per la força dels vots, en imprescindible per a constituir majories o per a treure endavant assumptes puntuals i de cabdal importància, han aconseguit rendibilitzar aquesta necessitat que el seu ajut té el partit de torn en el poder. Qui sap si antics integrants de l'MPAIAC entengueren que era molt més profitós i coherent optar per una línea endegada a introduir-se en la democràcia, tot i que fos en una democràcia tan peculiar com l'espanyola, que no seguir pel camí de les armes. El resultat és ben clar.
En política el fenomen del nacionalisme (del perillós per a Madrid, perquè del més antic i el més excloent: de l'espanyol, no en xerren) té una explicació ben clara: ningú (tret d'una part important dels habitants de les Balears) no espera que vengui un extern a resoldre els problemes casolans i sap que s'hi ha de de dedicar en cos i ànima, i fins i tot així, de vegades no basta. Així ho han entès sempre a Euzkadi, a Catalunya i, pel que es veu, a Canàries. Aquí no. A l'aixopluc d'un benestar teòric i mal repartit generat per un monocultiu del que no hem sabut tenir gens de cura, i enduts per una tendència innata al manfotisme, aquí ho fiam tot a la dreta immortal, tot surtint-ne les seves files amb els exemplars més impresentables de la dreta europea.
Hi ha autonomies que han optat per una via molt més innoble, al seu parer. Es tracta d'Andalusia i Extremadura que s'han emparat en aquell principi mexicà de «no somos machos per somos muchos». Els vots són els vots, han pensat, i bé que els han sortit, amb subsidis d'atur agrari atorgats pràcticament pels ajuntaments i partides pressupostàries generoses, quan no cobrant uns teòrics deutes històrics que ningú, encara,ens ha sabut o volgut explicar als propietaris de les butxaques de les que han sortit els doblers. Vaja, que tothom ha sabut deixondir-se, tret dels benaventurats que poblam aquestes illes... I tira Blau...
Miquel Fullana. (Rebuda per fax).
