No tenc massa clar si correspon a les institucions abocar doblers públics perquè uns esportistes aconsegueixin el somni de coronar el cim més alt del món, l'Everest. L'argument de «fer país» hauria d'aparèixer acompanyat de qualque cosa més sòlida per no quedar diluït enmig d'una aquosa sopa de lletres del tot inconsistent. No dic que sigui un objectiu menor o menyspreable, però m'agradaria que hi hagués un treball més compacte que el simple patrocini. En el cas de l'expedició mallorquina, aquest treball de comprometre la ciutadania amb un projecte subvencionat majoritàriament peConsell de Mallorca l'ha fet el nostre company Joan Carles Palos amb les seves cròniques diàries. Ell, amb tota la professionalitat i sense perdre la il·lusió, és qui es preocupà de justificar els doblers públics fent que els lectors d'aquest diari participassin d'un fet que no seria just que quedàs en simple aventura. Ell ens ha transmès l'autèntica raó de ser d'una expedició oficial quan ens ha fet entendre el valor de la feina en equip, la justa distància que separa la sana ambició d'èxit de la malaltissa cobdícia, la importància del respecte a la natura i la majestuositat d'aquesta. Les seves cròniques serveixen per entendre l'esport d'una manera molt diferent a l'espectacle d'alt benefici econòmic, per diferenciar els esportistes vocacionals que gaudeixen de l'esport d'aquells que conquereixen els llorers incitats per les frustracions dels seus progenitors. L'expedició, l'esforç dels muntanyencs i la bona feina decorresponsal d'altura (literalment) mereixien una major atenció d'una població narcotitzada per esports dels quals és impossible separar la seva vessant de multimilionari negoci. Llàstima.

Mentre quatre esportistes lluitaven amb les difícils condicions de l'Himàlaia, a la Costa d'en Blanes, amb molts de doblers públics, es muntava una pista de tennis per fer-la servir un màxim de dos dies. Tudadissa de recursos que, ni en la millor de les hipòtesis sobre les quals s'intenta justificar, serviran per a fer més noble el país o més cultivats els seus ciutadans. Els pocs espectadors que ho presenciaren degueren passar per devora una tanca publicitària de Renault Megane que ens perverteix la convivència amb un lema, de suposada inspiració esportiva, tan senzill com criminal: Buscamos pilotos. Ja poden tudar doblers les institucions per tallar l'hemorràgia de patiment i mort que provoquen els conductors embogits per infinits missatges com aquest: és inútil per excessivament contradictori. Però ja ho veis: també diuen que fa país tenir un conciutadà victoriós sobre un bòlit de velocitats impossibles...

També hi ha el país com a excusa al darrere de les ambicions urbanitzadores del senyor Grande. El país justifica l'urbanisme a la carta i l'abocament de doblers públics (d'institucions i de televisions institucionals, cal recordar-ho). El país necessita un equip de futbol a la Primera Divisió per mirar-se a la cara sense empegueir-se -diuen. M'agradaria més saber que el meu país mira, per exemple, a la cara difícil de la muntanya més alta i, amb esforç, treball d'equip, perseverança, respecte i la suficient dosi d'orgull, l'escala i, si pot ser, la corona.